Jaume Vicens i Vives, un historiador influent (1960)
Peces històriques
Article de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) a Germanor (Xile,VI-1960). Aquest dissabte fa 65 anys de la mort del catedràtic, historiador i membre de l’IEC Jaume Vicens Vives (Girona, 1910-Lió, 1960). Va ser mestre d’una generació que ha compensat aquella pèrdua prematura amb reconeixements: posant el seu nom a la càtedra de cultura catalana dins la Universidad Pontifícia de Salamanca per iniciativa d’una degana, Maria Teresa Aubach, i atorgant la Generalitat de Catalunya la Distinció Jaume Vicens Vives a la qualitat docent universitària.
Ha deixat d’existir a Lió, on s’havia traslladat des de Barcelona per sotmetre’s a una delicada intervenció quirúrgica, el professor, historiador i pensador català Jaume Vicens i Vives, a qui no del tot per atzar li dedicàvem en l’edició anterior i en aquesta mateixa secció un comentari motivat per la sèrie Biografies Catalanes, que ell dirigia. Ara, la seva extinció, en la plenitud de la maduresa i de la força creadora, ens fa sentir la recança de no haver esmerçat una major i més sostinguda atenció en la seva obra, una de les més considerables que s’han produït a Catalunya durant aquests temps de tenebres. Hom hi trobarà, sens dubte, opinions discutibles, judicis precipitats. Quin escriptor de talent no és discutible, sobretot si ell mateix pertany a la noble legió dels que per amor a la veritat van impulsats per un esperit polèmic?... Ell precisament va irrompre uns quants anys abans de començar la guerra, amb alguns assaigs que van promoure un cert escàndol i que van tenir importants contendents. Moltes idees i molts conceptes han canviat des d’aleshores. Vicens i Vives ha aportat a Catalunya una nova concepció de la història; ha fet entrar en escena el poble com a personatge vivent i col·lectiu; s’ha detingut a estudiar les causes econòmiques de les evolucions i subversions socials... Però, en definitiva, d’acord amb les exigències d’una època nova, s’ha convertit en el gran continuador dels seus antics contendents, alguns d’ells ja desapareguts. Nascut a Girona, d’una família modesta, només pel propi esforç havia arribat a ser una de les figures més representatives de la Catalunya actual, un dels pocs escriptors que hi exercia una profunda i visible influència, sobretot damunt de les joventuts universitàries. Ultra algunes obres de la importància de Notícia de Catalunya, cal destacar entre els seus mèrits haver contribuït a formar una nova promoció d’historiadors, d’haver-los desvetllat l’amor a la veritat i l’amor a Catalunya en moments en què Catalunya és negada, i la veritat, escarnida. La història, per a Jaume Vicens i Vives, no és una matèria morta, pròpia per a reconstruccions arqueològiques, sinó una energia que es renovava projectant-se vers el futur. Per això la passió per la història se li convertia en passió patriòtica i, en definitiva, política. No es tractava només d’estudiar el passat, sinó d’assentar sobre les bases més fermes del passat la Catalunya nova. Puguin aquells que tant l’estimaven i el seguien donar continuïtat, amb un igual fervor, a l’obra per ell iniciada!
