12/06/2021

Joc de cartes

3 min
Joc de cartes

El famós article-carta d’Oriol Junqueras és ple d’obvietats: diàleg sí, unilateralitat no (per la senzilla raó que, ara com ara, pot ser contraproduent). Indults, solució insuficient però benvinguda. Res que hagi de sorprendre. Quin és, doncs, el problema? Que aquestes afirmacions, just abans d’un indult, agafen un altre caire: esdevenen un gest. Tenen un preu. Justifiquen la magnanimidad de Pedro Sánchez. I molts indepes de bona fe se senten ofesos, fins i tot estafats. ERC no podria esperar una altra cosa, després de tants anys de sentimentalisme i d’exclamacions de l’estil “quanta dignitat!”

Que Junqueras s’empassi aquest gripau es pot justificar si fa servei a un bé superior que desconeixem. Perquè la seva parròquia compri això, caldrà que el partit expliqui sense trigar gaire quin és el seu pla per escometre el diàleg amb la Moncloa. Cada dia de silenci, és un dia que el PSOE aprofitarà per dir que el lleó republicà està domesticat, i que el conflicte català es resoldrà votant... una nova versió de l’Estatut del 2006.

Que després de l’article de Junqueras hi hagi reaccions més o menys melodramàtiques a Twitter és una cosa que es pot preveure. En canvi, no és tan acceptable que els escarafalls els facin altres dirigents independentistes. Tots érem aquí l’octubre del 2017. Qui més qui menys té el dret a la crítica i el deure de l’autocrítica. El dol s’ha de purgar i cadascú ho fa com pot. Però no és gaire normal que s’ataqui Junqueras per haver aparcat la via unilateral i es tirin floretes a Puigdemont, Torra o la CUP per haver fet exactament el mateix des de fa gairebé quatre anys. Reivindicar la unilateralitat sabent que no l’exerciràs, perquè és objectivament inviable en l’actual conjuntura (com va fer, també, ERC) és un tripijoc que ja no funciona.

Això també val per a Jordi Turull, que aquesta setmana afirmava , en resposta a Jordi Sànchez , que el referèndum de l’1 d’Octubre no era només una argúcia per forçar la negociació: “S’havia de fer efectiva la independència si guanyava el sí”. El sí va guanyar. Turull era conseller de Presidència. Però fa servir un reflexiu: “S’havia de fer”. Què va fer, ell, per fer efectiva la independència? Què va fer el seu partit? Exactament el mateix que ERC o la CUP.

L’octubre del 2017 vam aprendre que és impossible convertir una autonomia en un estat a base de reformes legislatives. També vam aprendre que tirar pel dret no sempre desencadena una inèrcia guanyadora. El que és bo per a 1931 no és bo per a 1934. I vam comprovar que, contràriament al que prevèiem, Espanya era ben capaç d’atacar a cops de porra els votants indefensos i Europa permetria aquesta foto sense despentinar-se.

Els errors que tots vam cometre es poden disculpar o es poden mirar d’entendre. Però el més important és que estiguem més preparats la pròxima vegada. Que si la delirant dinàmica política espanyola ens obre una finestra inesperada, basem la nostra actuació en anàlisis realistes. O sigui que ja n’hi ha prou de jocs de cartes; prou de tirar-se l’1 d’Octubre pel cap per guanyar quatre vots. Qui vulgui la unilateralitat la setmana que ve, que prediqui amb l’exemple o que canviï de tema.

En tot aquest safareig, l’únic que hi veig de bo és que ha estat un enfrontament entre partits, i que el govern català n’ha quedat al marge. Jordi Sànchez -coautor del pacte- ha intentat obrir una crisi dient que Junqueras vol tutelar la presidència de la Generalitat. Però ni Aragonès s’ha deixat provocar ni Puigneró li ha seguit el joc. Bona notícia per als qui creiem que el debat polític no pot hipotecar la necessitat d’un govern eficaç.

Toni Soler és periodista.

stats