Una joia d'escola
Disculpeu l’apunt personal. Gràcies a la Marina Subirats, m’assabento de l’existència i presentació del llibre Una joia d’escola, de Salvador Domènech i Maria Clara Forteza (ed. Kairat), amb el qual se celebra el centenari de l’Escola del Parc del Guinardó, on es va formar la persona amb qui fa anys que comparteixo la vida, la Mariona. Ella no dubta ni un moment a anar a l’acte de presentació. I quan en torna, naturalment amb el llibre, ve carregada d’emocions i records després del fugaç i emotiu retorn al paradís de la seva infantesa. Mentre m’ho explica, li regalimen llàgrimes galta avall. Va ser-hi tan feliç... Tota la creativitat que sempre l’ha acompanyat li ve de la màgia d’aquella educació: es va sentir lliure, li van imbuir un sentit estètic indestriable del sentit cívic i ètic, sempre ha dut a flor de pell l’estimació per la natura. "Dansàvem vestides amb una túnica, dibuixàvem molt, fèiem teatre i música, fèiem composicions florals..." Amb 14 anys, a l’acabar l’educació general bàsica i haver d’anar a un centre més convencional, es va sentir molt desubicada. Això els va passar a tantes altres companyes. L’aterratge a la realitat prosaica va ser dura. Però duien un tresor a dins que tard o d’hora acabaria florint. Quina meravella!
L’Escola del Parc del Guinardó va ser fruit de l’impuls de renovació pedagògica que van viure Barcelona i Catalunya a principis del segle XX, d’acord amb els nous corrents europeus i nord-americans: Montessori, Decroly, Dewey, Foerster, Claparède... Malgrat la convulsió política i social d’aquells temps, mestres de diferents generacions van imaginar i posar en pràctica un nou concepte d’escola inspirades (la majoria eren dones) en experiències i mètodes innovadors, mirant enfora, imbuïdes de compromís i de passió. Tot i les dictadures i la guerra, mai es va perdre del tot el fil, com ho demostra la continuïtat de les escoles municipals barcelonines, inclosa la del Parc del Guinardó, que va mantenir l’esperit original. En aquest cas, sota la batuta, durant dècades, de la directora Dolors Palau, morta als 102 anys. La Mariona ja no la va conèixer. Però el seu record i mestratge romanien. Recorda que un dia una mestra li va donar una cleca: en devia fer una de grossa. Avui això és anatema. Per a la Mariona és una anècdota, cap trauma. D’aquella escola en va sortir amb una gran fortalesa interior.
L’edifici del Parc del Guinardó, encara dempeus i en ús, és obra d’Adolf Florensa. Una altra meravella. Noucentisme en estat pur enmig del bosc. Sostres alts, molta llum. Aquests dies també he visitat l’Institut Miquel Tarradell - Escola Milà i Fontanals, al Raval –al costat de la nova seu de l’ARA–, obra de Josep Goday. En aquest cas, un oasi de civilitat arquitectònica enmig de la densa trama urbana del casc antic. Són llocs alhora inspiradors, nobles, que eleven la funció educativa. La directora del Tarradell, Verònica Santos-Olmo Luján, n’és una entusiasta i el primer que la va sorprendre en incorporar-se a l’institut era que, en acabar les classes, molts nois i noies es quedaven al centre. S’hi trobaven bé. A casa no tenen ni de bon tros tant de confort. Entre altres coses, Goday hi va fer a dins un teatre preciós: una joia dins d’una joia.
Avui es discuteix molt d’educació. I encara ho hauríem de fer més, sense por. És la base de tot. Hem de mirar endavant, però també enrere, per recollir els tresors que ens han portat fins aquí. Al llibre, l’exalumna i mestra Tina Roig i Plans expressa un desig: "Tant de bo els ensenyaments artístics com la dansa, la música, el teatre, l’esport, les sortides per fomentar l’amor per la natura, l’educació cívica, fossin temes prioritaris en els currículums escolars", al mateix nivell que la tecnologia, les ciències i les llengües. Ho resumeix així: que la cultura impregni la vida del centre educatiu.
La diada de Sant Jordi és una bona ocasió per comprometre’ns amb aquest desig de fer escoles amb llibres i roses, senzillament amb cultura i amor pels infants.
