No és la immigració, és la desigualtat
Filòsof1. Retirada. Angela Merkel anuncia amb anticipació la seva retirada: no optarà a ser reelegida com a presidenta del seu partit, ni serà candidata a les pròximes eleccions. És la conseqüència d'una nova davallada (aquest cop a les eleccions del land de Hesse) dels dos partits que han protagonitzat durant més de mig segle un bipartidisme que molts consideraven gairebé perfecte i que va convertir Alemanya en la primera potència europea. Angela Merkel ha dit que intentarà acabar la legislatura, i l'SPD, en l’estat catatònic en què es troba, ja li ha garantit que l'acompanyarà fins al final. Com si, en l’agonia, els dos partits preferissin morir junts.
A principis del 2015, Angela Merkel va convidar els alemanys –en un emotiu discurs– a acollir als refugiats de Síria i va arribar a apel·lar a un esforç col·lectiu com el que va fer possible la unificació. Va ser una reacció moral que l’honora. I, tristament, aquest gest és el que va marcar el principi del seu final. Aquesta és la dimensió de la crisi que es viu a Europa i que l’europeisme de saló que emana de Brussel·les es nega acceptar.
A Alemanya arriba el mateix avís que arreu: el desgast dels partits tradicionals, la crisi de governabilitat i l’ascens de l’extrema dreta. La inèrcia dels interessos que fan que en comptes d'anticipar el futur s’imposi una línia de resistència institucional que defuig la urgència dels canvis de fons. I si aquesta actitud és lamentable en la dreta democràtica encara ho és més en l’esquerra. Des que l’inefable Schröder va liquidar l’herència de la socialdemocràcia de Willy Brandt, l’SPD no té res a dir: és el simple convidat de pedra d’una política que se li escapa. Fa temps que l’electorat li envia un missatge a través d'Els Verds: en la revolució ecològica –i jo hi afegiria la feminista– hi ha l’horitzó de l’esquerra. El que val per a Alemanya val per a gairebé tot Europa, que pateix una alarmant pèrdua de pes i d’influència al món. Ha esclatat el cas Khashoggi i, davant la indolència europea, l’ha capitalitzat, un cop més, un autòcrata: Erdogan.
2. Desigualtat. El discurs oficial segueix insistint en el conflicte entre demòcrates i populistes. Una amalgama que pretén confondre dreta i esquerra i així blanquejar l’extrema dreta. Però mentre que els moviments socials d’esquerra que van entrar en política a partir del 2011 s’hi han anat integrant, com Podem o els comuns a Espanya o com Syriza a Grècia, és l’extrema dreta la que porta la veu cantant. Jugar a apaivagar-la té trampa: assumir la seva agenda, normalitzar les seves consignes, com estan fent PP i Ciutadans entre nosaltres, no és combatre-la, és legitimar-la. I sentint avui Casado moltes vegades no se sap si l'extrema dreta és Vox o és el PP. La lliçó del Brasil no deixa espai a la ignorància. Qui governarà el Brasil? Les elits econòmiques a través de Paulo Guedes, els 'Chicago boys' sempre estan a punt per donar un cop de mà a l’autoritarisme i als militars. En aquest cas a través del seu col·lega Jair Bolsonaro. I qui ho vulgui entendre que ho entengui.
Per què els partits de la dreta i de l’esquerra democràtiques estan perdent la connexió amb les classes mitjanes? Per la seva incapacitat d’aconseguir el pacte social necessari perquè la democràcia pugui sobreviure en el context actual. Els poders econòmics globalitzats no ho consideren cosa seva, i estan disposats, com en el cas del Brasil, a adaptar-se a poders autoritaris que els garanteixin el control social. Així, de mica en mica les democràcies s’aniran fonent. El llenguatge que vehicula l’extrema dreta és la cortina per amagar el problema de fons, que no és la immigració, ni els drets de les minories odiades, és la desigualtat social, la pèrdua de benestar de sectors que es pensaven salvats i es tornen a veure a l’abisme. Llegeixin les enquestes en detall que ho diuen cada dia.
