Del llibre a les vacunes: llum en la pandèmia
1. Lectura. Una de les bones notícies –que també n’hi ha– d’aquest any empastifat ha estat la resistència del llibre de paper. Semblava destinat a ser engolit per l’edició digital i de moment aguanta. En una situació extrema com el confinament total de març prou gent se’l va fer portar a casa. Quan han tornat les llibreries, s’ha demostrat que n’hi havia ganes. La resistència del llibre és admirable, gairebé com si fos una forma tan perfecta com la roda. En l’aïllament, en la repetició, en el desassossec que ha anat calant mentre la pandèmia creixia, el llibre ha tornat a ser refugi, temps de quietud i d’estar amb un mateix acompanyat per la ficció, pel pensament, per l’entreteniment, connexions que traspassen les parets de casa gràcies a la imaginació, a la sensibilitat, a la curiositat. És precisament el que ens diferencia dels robots humanoides que, com deia Ricard Solé en aquest mateix diari, no tenen “cap intenció o curiositat per entendre el món que els envolta”. El llibre, doncs, com a modesta icona d’una humanitat que continua. Què té el llibre en paper que no tingui el llibre electrònic? Probablement té a veure amb les fragilitats humanes: el valor del que és tangible. I en moments de distanciament, tocar un llibre, posar-te’l a la falda, pot ser gairebé una sublimació de les carícies que manquen.
2. Reconeixement. Si la medicina clínica ha tingut dificultats per afrontar la pandèmia, en part per decisions polítiques que l'han debilitat en els últims anys, de la investigació ve una gran notícia: les vacunes han arribat en un temps rècord i demostren que quan s’hi posen diners i voluntats hi ha instruments per anar lluny. I capacitat d’avançar sense extraviar-nos. Si alguna cosa hem constatat aquests dies és la desgràcia de ser condemnat a la solitud que han patit els malalts greus però també la gent que ha hagut de sobreviure aïllada. Per tant, desconfinem el futur però fem-ho des de la nostra complexitat i no des de la freda simplicitat de la cultura de les dades, en què en nom de l’estadística tota singularitat perd el rostre. El que és un instrument de coneixement útil no es pot convertir en font de legitimitat de les decisions que es prenen, perquè va contra la més essencial de les necessitats humanes: el reconeixement. En una paraula: ha faltat cultura de la cura. I, en conseqüència, s’ha limitat tota estratègia al cop d’autoritat, emparat en la por. Precisament perquè hem patit una prova accelerada de la nostra vulnerabilitat, cal construir mecanismes de confiança. I això és el que ha fallat gairebé arreu. Deia l’epidemòleg Adam Kucharski que “el món es dividirà en dues meitats segons com cada país hagi sabut controlar la pandèmia”. De moment, la divisió és alarmant: guanya la Xina.
No retornarem al passat sinó al que siguem capaços de construir. Hi haurà, sense dubte, canvis en l’organització social i probablement el teletreball i altres formes de trasllat de la vida col·lectiva a l’espai digital aniran a més. Tanmateix, no ens oblidem de la condició humana. L’eufòria ja comença a decaure i cada dia em trobo algú que em diu que ja no aguanta més treballant a distància: que el que es podria resoldre en dues paraules ara exigeix un munt de missatges, que veure la gent és indispensable, que el contacte fa avançar i que és difícil crear complicitats en llunyania. Cara a cara les tensions poden ser grans però les complicitats també creixen, i els humans estem fets de sensacions i de relacions. Tot canvia, certament. I el poder dels instruments pot desbordar fàcilment l’autonomia dels individus. Però som humans i n’hi ha que encara volem llegir llibres en paper i que pensem que ens hem de retrobar per evitar el pitjor. Ens han pres llibertats per una causa superior i ens les han de tornar senceres. No tinc la més mínima empatia amb els antivacunes, em sembla una exhibició d’ignorància, però m’esgarrifa que es digui que es farà un registre dels que no es volen vacunar. ¿Això és el que ens espera en el món postpandèmia? I ningú protesta?
