21/09/2021

Per ser jove ja no cal el català

3 min
Un grup de joves fan torns per saltar a l'aigua al port del Fòrum, a Barcelona.

Els primers dies de setembre es publicava la darrera enquesta a la joventut de Barcelona, enmig d’una atmosfera carregada d’aires de botelló. En la descripció de la realitat jove, un dels colors destacava que el nombre d’adolescents i joves que feien servir el català com a llengua habitual no arribava al 30% (que aquest percentatge era inferior al de l’anterior enquesta i que tot és diferent segons el “barri”). Sé perfectament que el tema d'una llengua minoritària, en una societat digital i global, és estructural, depèn de l’economia, la política i la lingüística, però he pensat que podria venir bé una petita (molt petita si voleu) lectura en clau humanament jove.

Als anys 70 vaig estar implicat en la conversió d’una escola de barri en una escola activa, que després acabaria formant part del col·lectiu d’escoles públiques catalanes (CEPEC). Treballàvem per implicar les famílies i vàrem fer de la llengua debat educatiu i qüestió comuna. Els pares obrers de la Siemens o la Clausor i les mares treballadores domèstiques a Sarrià van acceptar activament el català com a llengua de futur que permetria que els fills arribessin a ser com els de dalt. Fins i tot es van creure aquell eslògan del PSUC d’"un sol poble". Bona part dels joves que sortien de l’escola (en aquell temps encara no existia el dret a l’adolescència) assumien que el català era la llengua de les seves aspiracions. Allò que aspiraven a ser passava pel català.

Als anys 80 ajudava a construir el que després arribaria a ser l’àrea de Joventut de la Diputació de Barcelona. Una de les activitats va ser posar en marxar el concurs Paraula de Rock, mirant de provocar entre els joves metropolitans l’escriptura de lletres en català, que després serien musicades. De seguida vindria el potent moviment del rock català híbrid, que va fer possible una nova realitat: es podia ser jove en català. Aquella petita iniciativa pretenia saltar-se la vivència que el català era llengua de grans i poc menys que rural. De fet, aquella dècada i la següent es va generar entre bona part de grups juvenils la vivència que el català formava part dels seus estils de vida jove. Tribus diverses el podien incorporar de la mateixa manera que ho feien amb la forma de vestir-se o divertir-se. Només calia tenir en compte que no podia ser l’idioma només d’una tribu i que (com totes les llengües) els joves el fan servir alterant-lo.

No. No continuaré amb les dècades. Passem al 2005. Des de la Fundació Bofill, havíem treballat en una mostra diversa d’instituts, enmig de la diversitat adolescent, per fer la investigació-acció “Arguments adolescents. El món dels adolescents explicat per ells mateixos”. La diversitat ja era en molts llocs segregació i l’adscripció lingüística s’estava convertint en una variable que definia la pertinença a un grup. Dominar la llengua ja no garantia que l’altre grup et deixi formar part del seu. Molts més adolescents comencen a passar del català perquè ni els defineix ni els fa possible formar part de diferents grups joves de la seva societat. Són anys de confrontació en què sovint em tocarà fer de mitjancer juvenil.

Un exemple bucòlic d’aquells anys, en resposta a la pregunta de com creien (als 15 anys) que seria el seu futur: “Tindré 20 anys, estudiaré a la universitat a Barcelona, estaré ficat en un sindicat o associació independentista, aniré a manifestacions, viuré en un pis amb els amics, tindré nòvia (espero), no practicaré cap religió, faré sexe, aniré de copes, viuré la vida al moment, votaré ERC, escriuré articles a l'Avui, aniré a Euskal Herria de vacances, a totes les acampades joves, etc., em faré pacifista”. Òbviament, els relats de molts altres grups, que compartien classe, eren diferents i polaritzats.

Any rere any, la complexitat ha augmentat, les generacions joves se succeeixen i el mestissatge és quotidià. Igualment, els adults portem anys de vida col·lectiva força embogida i amb moltes pèrdues (oficialment negades) en els mecanismes que aglutinen una societat. Ara, per a molts grups d’adolescents i joves, el català ha deixat de ser una llengua amable, ja no està entre els components que conformen la manera de ser i conviure. No facilita un hipotètic futur millor, no defineix una forma de ser jove atractiva, no garanteix la possibilitat de formar part de la societat (o defineix societats que els són alienes). Sovint no és més que un idioma acadèmic que cal saber (i saben) per aprovar.

Potser m’entendran millor si van a veure la pel·lícula Chavalas i miren de trobar sentit a la metàfora de l’entorn en què les protagonistes fan un comiat de solteres.

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista
stats