El que és just, el que toca i el que convé
Un dels errors més greus que ha comès l'estat espanyol en els quaranta-tants d'anys de l'actual etapa democràtica ha estat la repressió i la criminalització del moviment independentista català. Repressió política, repressió policial, repressió judicial. Policia patriòtica, justícia patriòtica, fins i tot Hisenda patriòtica, com ha destapat l'escàndol Montoro. Es va voler donar un càstig exemplar, un avís a navegants als qui gosessin desafiar l'ordre imposat el 78 i a qui posés en discussió la unitat d'Espanya. Arran d'això, es van sotmetre les fragilitats, les mancances i les contradiccions internes de la democràcia espanyola a un test d'estrès i el resultat va ser decebedor: va quedar en evidència que Espanya no ha adquirit, en aquestes quatre dècades, prou consistència per discutir i encarrilar el conflicte amb Catalunya (i la resta de problemes que té amb la pluralitat nacional i cultural), de forma democràticament adequada. Els errors del costat independentista no impedeixen que l'error principal en la gestió del conflicte (perquè era qui disposava dels instruments, les institucions i els recursos per gestionar-lo) fos de l'estat espanyol, quan els seus responsables van triar la força enfront de la política.
Illa i Puigdemont es trobaven en bàndols oposats l'any 2017 i els següents. Vuit anys després, però, tots dos són presidents de la Generalitat, i la presidència de la Generalitat no és un càrrec qualsevol. No ho és per a Catalunya, òbviament, però tampoc per a Espanya. No és un president d'una comunitat autònoma més, per molt que s'hi entesti el nacionalisme espanyol. Per altra banda, per molt que els jutges patriòtics es neguin a aplicar la llei d'amnistia, Puigdemont no pot continuar sent un exiliat polític (mai ha estat un fugat). Hi ha un dany a la credibilitat d'Espanya com a estat de dret: un preu que potser l'Estat no pot pagar tan còmodament com calculava, en el seu moment, Rubalcaba.
Illa i Puigdemont són avui, dèiem, dos presidents de la Generalitat que s'han de trobar a Brussel·les: per si sol, aquest fet ja parla clar de la fallada democràtica que hi ha al darrere de la foto. Que els jutges es neguin a aplicar la llei és un escàndol inacceptable. Per la banda política, a qui faci veure que se n'escandalitza, potser li cal desenvolupar una mirada més adulta o menys farisaica. Puigdemont ha de ser amnistiat i ha de tornar a Catalunya amb tots els drets, i el seu nom ha de ser reparat. Illa i Pedro Sánchez necessiten desencallar els pressupostos de l'Estat, i per tant és possible que la següent visita sigui la de Sánchez.
Que Puigdemont, Illa i Sánchez sàpiguen entendre's, fins i tot més enllà o al marge dels seus partits i els seus entorns, és important, potser crucial. Al començament m'he referit a “l'actual” etapa democràtica. No és una frase fossilitzada: perquè la democràcia a l'estat espanyol continuï sent un fet “actual”, no passat, és important aquesta entesa entre antics oponents. És el punt on conflueixen el que convé, el que toca i el que és just.
