25/03/2022

Kim Jong-un: quan la propaganda esdevé paròdia

2 min

El règim nord-coreà ha emès a la televisió pública del país (de fet, allà no existeixen les cadenes privades) un vídeo de gairebé dotze minuts per il·lustrar la darrera missió nuclear de Kim Jong-un. Dijous passat van dur a terme el llançament de prova del Hwasong-17, un míssil balístic intercontinental que han descrit com “una poderosa eina d’atac nuclear”. Des del nostre punt de vista, el vídeo és un esperpent televisiu. Un híbrid entre publireportatge i videoclip que barreja la narrativa pròpia de les pel·lícules comercials bèl·liques nord-americanes amb l’estètica grotesca dels espectacles nord-coreans. La trama es limita a l’operativa de llançament del míssil sota la prepotent supervisió i control de Kim Jong-un, amb jaqueta de pell negra i ulleres de sol, acompanyat pel director de l’Acadèmia Nacional de Ciències de la Defensa, Jang Chang-ha, i el vicedirector del departament de Maquinària, Kim Jong-sik. Tots tres sembla que estiguin a punt de ballar el Gangnam Style quan apareixen caminant davant del tresor nuclear amb forma de fal·lus gegant. 

El vídeo propagandístic de Corea del Nord

El muntatge i la interpretació és el que determina l’esperpent. Les imatges s’acceleren a batzegades per mostrar el míssil imponent. El dictador apareix sempre glorificat a càmera lenta, dilatant estranyament el temps quan es mira el rellotge, es treu les ulleres o dona ordres amb el dit índex. L’edició força uns salts en els zooms i uns canvis de càmera inexplicables per accentuar l’èpica. El vídeo, a més, destil·la la influència del cinema mut. No hi ha so ambient i l’única banda sonora prové de la música de fons. Tot el vídeo està amanit de músiques pròpies de les tradicionals pel·lícules d’acció, fanfàrries folklòriques i sintonies dignes d’una comèdia familiar dolenta. Una locució cridanera exalta les masses amb un discurs heroic que deriva en fanatisme. Res sembla real. Ni el míssil enlairant-se. 

El vídeo de propaganda és una posada en escena tan falsa i teatral que Kim Jong-un aconsegueix l’objectiu contrari al que tenia previst: en comptes de demostrar potència i fiabilitat s’exhibeix al món com un perillosíssim curt de gambals.

La teatralitat que ens sorprèn des d’Occident, però, s’ajusta a les característiques de la televisió nord-coreana més quotidiana. Les trames de ficció estan interpretades de la mateixa manera i amb aquest rerefons argumental de patriotisme. En les notícies el relat també és així de fictici. Hi ha una obsessió per la modernitat tecnològica que des de la nostra perspectiva ja sembla caduca. Capatassos fingint la direcció dels obrers feliços d’una indústria, desfilades de camions, treballadors plorant d’emoció per la visita del dictador a la fàbrica o Kim Jong-un supervisant des d’una andana la inauguració d’una estació o d’un tren. A la pantalla no apareix mai la realitat sinó una maldestra construcció de realisme, una recreació dolenta de la vida que idealitza el país i el règim per enganyar la ciutadania. És un exercici de falsejament tan primitiu, nefast i hipnòtic que en l’únic que excel·leix és en un terrorífic efecte còmic. 

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió