29/01/2022

L’altra cara del teletreball

2 min

En ple debat sobre una reforma laboral que difícilment tornarà als nostres treballadors la dignitat salarial, constato com alguns dels mil·lennials més ben formats lluiten per una conciliació fins fa poc insòlita: teletreballar a Catalunya per a empreses estrangeres. I és que si aspiren a formar una família sense perdre qualitat de vida, comença a no ser suficient l’excel·lència acadèmica i professional adquirida a l’estranger. Cal, per desgràcia, ser pagat amb sous britànics, alemanys... Per això alguns, aprofitant la pandèmia i enyorant el sol, s’han passat setmanes fent veure que teletreballaven des d’allà quan ho feien des d’aquí. Hi eren i no hi eren. Però la seu a Londres tard o d’hora exigeix presencialitat. El país que et paga, per eficient que siguis, et vol veure. Vol que hi gastis el que hi guanyes. I no és que durant uns anys no gaudissin de l’aventura. Però al final els hiverns amb poca més llum que la d’una pantalla, compartint pis quan ja no toca, fan del dream un nightmare. Volen tornar, però poden fer-ho? ¿Acabaran formant part de la Gran Dimissió: fent de pastors amb PhDs a la butxaca?

No són els únics que intenten conciliar l’inconciliable. Des de fa uns anys venen a viure al meu barri, pels volts del 22@, professionals europeus amb sous europeus. Veure famílies sueques i alemanyes portant els fills a la mateixa escola pública -travessada de tantes crisis- on jo duc les meves filles, em desconcerta. ¿No era a Estocolm on es vivia tan bé? ¿No era la seva escola el model a seguir? De moment, no són prous perquè perdi la fe en el Nord espriuà, però sí per fer-la trontollar. I, en tot cas, m’accentua la impressió que es fa difícil ser global sense ser una mica espectral: sense ser-hi no sent-hi; ser-hi en cos, però no ben bé en esperit, o al revés. Una escissió que jo diria que lliga ben poc amb la perseguida qualitat de vida, que la saviesa ha vist sempre inseparable d’intentar ser al 100 per cent allà on ets.

Tendim a veure el teletreball com un avantatge, i no com un pas més en el desarrelament que converteix barris i pobles en suburbis, entenent com a tals no pas zones pobres sinó llocs on la gent viu junta sense conviure, ignorant-se. Perquè és impossible que el teletreball permeti conciliar els sous alts de països freds i hostils amb la nostra presumpta calidesa sense que, d’alguna manera, ens faci també més freds i hostils a nosaltres. Fins al punt que els immigrants que no busquen el sol sinó algun horitzó, i venen de l’horror de jugar-se la vida travessant el Mediterrani, esdevenen -amb els seus carros de supermercat plens de ferralla- meres presències fantasmagòriques per a uns teletreballadors ben pagats que hi són però no hi són. En la mesura que el teletreball enforteixi les comunitats, reforçarà la democràcia i ens farà capaços d’acollir. Si les destrueix, farà el contrari. El que faci no depèn del seu potencial tecnològic, sinó de l’ús que se’n fa. I no sembla que aquest ús, ara mateix, ens faci més càlids i humans.