A banda de compartir aquesta pàgina de l'ARA, vaig tenir la satisfacció de coincidir molts cops amb l'admirat Joan B. Culla i Clarà a la ràdio o a la tele. Molt a començaments de la dècada del 1990, també vam compartir escala (al número 4 de l'exigu carrer dels Segadors, a Sant Andreu, a tocar de la plaça d'Orfila; a l'ascensor sempre ens vam parlar de vostè). Com bé deia l'altre dia Toni Güell, Culla ja és un clàssic, i com a clàssic cal tractar-lo. A banda d'historiador i professor universitari, ha deixat una empremta decisiva en l'articulisme català, tant quan va escriure al llarg de molts anys a El País com a l'ARA. Avui parlarem d'articulisme, doncs, i provarem de resumir la nostra manera d'entendre el gènere en cinc punts.
Primer. Un article d'opinió no és una opinió. D'opinions en té tothom, fins i tot els imbècils. La capacitat d'entregar puntualment un article al llarg de dècades i explicar de manera entenedora coses substancials i interessants, en canvi, no està tan ben repartida. Joan B. Culla va defensar amb vehemència algunes idees sobre, per exemple, Israel o el neolerrouxisme que van agradar a alguns i van irritar uns altres. En tot cas, sempre va anar més enllà de l'exposició d'una opinió. Ni que fos a contracor, fins i tot els seus detractors admetien que era un articulista brillant. Recordo, fa molts anys, polèmiques importants amb Félix de Azúa, posem per cas. Per molt pujades de to que fossin, mai no va perdre de vista que el que presentava al lector era un article, no una opinió. Perquè, voldria insistir-hi, d'opinions n'hi ha per donar i per vendre. Els articles, en canvi, s'han d'escriure, i no sempre ve de gust fer-ho (els ho certifica algú que fa trenta anys que n'escriu).
Segon. Un article és un artefacte argumentatiu, no demostratiu. Per explicar això vaig necessitar tot un assaig (Comunicació i argumentació, 2003). Disculpin que no els en faci un impossible resumet, doncs. Només un apunt. En si mateixos, i en un context com el que comentem, els percentatges o les freqüències absolutes signifiquen el que nosaltres volem que signifiquin, fins i tot en temes que, insensatament, qualifiquem d'"obvis". En el si d'un sistema formal axiomàtic, les demostracions són possibles (i necessàries). Emprant com a vehicle el llenguatge natural poden ser només una mera opinió apuntalada fraudulentament amb gràfiques i numerets. Als neolerrouxistes estudiats pel professor Culla els encantava sortir a la tribuna del Parlament amb gràfics vistosos. La gent de cor senzill té la tendència a creure en la màgia demostrativa d'aquells papers o dels articles carregats de dígits.
Tercer. Un article d'opinió no és una peça estrictament literària ni tampoc estrictament informativa. És una cosa híbrida, i potser per això acostuma a ser una mica incompresa. En tot cas, no parlem de qualsevol cosa: la major part dels 46 volums de l'escriptor més important del segle XX en llengua catalana, Josep Pla, són articles d'opinió, cròniques, etc. Impossible no reconèixer l'estil de Pla. L'estil és la veu, i la veu és l'estil. Amb Joan B. Culla em passava el mateix: els seus papers eren perfectament identificables des de la perspectiva de l'estil. Com podríem caracteritzar-lo? Potser com una molt equilibrada barreja d'erudició, vehemència i una ironia que només molt rarament solia fregar el sarcasme despietat. Els articles d'en Culla sonaven d'una manera molt concreta, com la seva veu, i això és important.
Quart. Un article no ha d'adular els lectors mastegant-los les collonadetes mainstream de cada moment per convertir-les en pinso per a benpensants. Això vol dir no cedir ni un mil·límetre a la natural pressió que exerceix el personal en un sentit o en un altre. Portar la contrària per sistema és la patologia inversa, però patologia al cap i a la fi. Els qui no tenen res substancial a dir solen viure d'això. L'articulisme de Culla fou, en aquest sentit, exemplar.
Cinquè. El límit de la polèmica és l'elegància, entesa aquí com a distància irònica. Sense ser un descregut o un cínic, aquest ofici reclama dosis d'escepticisme importants que resulten incompatibles amb els dogmes doctrinals. Val a dir que a molts lectors això els encanta; què hi farem (em remeto al punt d'abans). Un cop es perd aquesta distància es poden cometre errades greus. Compte: distància aquí no vol dir indiferència, sinó –és complicat definir-ho– una espècie de prudència perimetral, un respecte cap als límits que poden arribar a transformar un article en un vulgar estirabot.
Que les vastituds del sheol et siguin lleus, amic. Descansa en pau.
