Per a quan l’educació afectivosexual?
Aquest mes es tornarà a parlar de la violència contra les dones i contra les criatures, allò que s’anomena "violència vicària". Estem veient com la violència masclista augmenta i en parlem molt, però no s’hi posa remei; ara són, en molts casos, els nois menors d’edat els que se senten amb dret a exercir-la i a vantar-se'n a les xarxes, cosa que ens mostra com s'està posant de moda el masclisme més agressiu.
L'explicació habitual de l'augment de la violència sexual és l'accés molt primerenc de les noves generacions a la pornografia. I és cert: la pornografia està basada, en la seva majoria, en un masclisme violent, i presenta el plaer sexual no com un joc compartit sinó com una dominació cada vegada més salvatge de la dona, en la qual ella es mostra submisa i obedient, i aparentment hi troba la font de la seva satisfacció. I la de l’home, esclar, que a través del sexe afirma el seu domini i la prioritat del seu desig. Però més enllà de la pornografia –sobre la qual és evident que caldria intervenir–, cal trobar altres raons.
La sexualitat és un terreny estrany, importantíssim per a la nostra vida, i a la vegada és encara un tabú, malgrat que aparentment tot hagi canviat tant. Durant la dictadura, la sexualitat era prohibida i reprimida, amb una flaire pecaminosa que l’Església s’encarregava de recordar constantment. De cop, amb el destape i els anys de la Transició, el sexe es va convertir en un símbol de llibertat: la seva exhibició, als mitjans, a les pel·lícules, deixava de ser un pecat i es convertia en el signe d'una nova societat desinhibida. Tot això, però, no va anar acompanyat de l’educació corresponent, ni a les famílies, ni a les escoles, ni tan sols als mitjans de comunicació, que van ser els que més en van parlar, tot i que sempre a hores d’audiència suposadament adulta.
La gent jove s’ha trobat amb un terreny atractiu, misteriós, que cal explorar, però sense tenir cap mena de guia. No ens pot sorprendre que busquin informació on poden. El resultat és nefast. I tot perquè, al llarg d’aquests cinquanta anys, l’Església ha seguit oposant-se a l’educació afectivosexual. Parlo de l’Església pel seu predomini entre nosaltres. Les religions –les institucions més misògines que perduren– continuen considerant el sexe com un terreny pecaminós i les dones com a inductores a pecar; cal subjectar-les. I amb aquest pretext, estan profundament en contra de la nostra llibertat, no sigui que perdessin el darrer públic damunt el qual encara tenen influència.
L’educació afectivosexual ha d’estar a les escoles. També a les famílies, evidentment, però no tenim cap certesa que les famílies ho facin bé. Fa un parell d’anys vaig fer una petita exploració del tema entre noies joves –moltes d’elles universitàries i de famílies de classe mitjana–. El resultat va mostrar que les mares segueixen sense parlar a les filles de sexualitat, que continua sent un tabú envoltat d'una mena de vergonya que no han aconseguit esvair ni la pornografia ni les constants escenes de llit a pel·lícules i sèries.
Tots els intents d’introduir sistemàticament l’educació afectivosexual a les escoles han estat inútils. Ja sé que hi ha escoles que se n'ocupen i que ho fan molt bé, però són minoria i, alhora, depenen sobretot de la voluntat d’un professorat conscient i disposat a assumir-la. Quantes vegades m'han dit mestres i professors que aquesta no és la seva feina, que ho faci la família, que ningú els ha preparat per a aquestes qüestions?
Fa cinc anys, quan es va aprovar la Lomloe, semblava que per fi s'hi posaria remei. Aquesta llei no esquiva el tema, sinó que diu, literalment, que entre els seus objectius hi ha "l'educació afectivosexual, adaptada al nivell maduratiu, i la prevenció de la violència de gènere...". Bravo! Doncs bé, han passat cinc anys. Què s’ha fet? Quina és la formació que rep el professorat per encarar aquesta matèria? Què ha fet el ministeri d'Educació per convertir-la en realitat? Ja sé que qualsevol pas en aquesta direcció topa frontalment amb els bàrbars de sempre, que ara no és solament l'Església, sinó també una extrema dreta que utilitza l'antifeminisme i l'exaltació masclista per aconseguir entusiastes entre els nois joves.
Fa pocs anys, les denúncies van ensorrar el projecte Skolae, a Navarra, degut a la publicitat enganyosa que deia que el que es pretenia era ensenyar a les criatures a masturbar-se. Però el ministeri d’Educació ha d’estar per damunt d’aquestes amenaces, i la societat ha d’exigir d’una vegada, per evitar els mals majors que veiem cada vegada més sovint, una educació afectivosexual seriosa, ben feta i que arribi a tota la gent jove. Menys lamentacions i més acció, sisplau!
