El que lamentablement viuen cada dia, des de fa quasi dos anys, els habitants de la Franja de Gaza, a banda de les comparances que molts mitjans han fet del genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial, m’ha fet pensar en l’extermini de Masada. M’explico. Masada, provinent de l’hebreu metsudà, que vol dir fortalesa, és una antiga fortificació situada al desert de Judea, amb vistes al mar Mort. El seu estratègic emplaçament, dalt d’un altiplà de roca aïllada, la converteix en un idoni refugi natural.
Així la van usar els governants asmoneus dels segles II-I abans de Crist, però fou Herodes el Gran qui la convertí en una fortalesa única. El rei idumeu, proromà i de cultura hel·lenista, vivia amb la por al cos, conscient que no era ben rebut pels seus súbdits jueus.
Més endavant, l’any 70 dC, esdevingué la caiguda de Jerusalem i la destrucció del temple. Masada es convertí llavors en l’últim refugi dels revolucionaris jueus, els coneguts zelotes. L’historiador Flavi Josep descriu aquests commovedors fets en la seva obra La guerra jueva. Els zelotes van resistir durant un any, amb serioses dificultats d’aigua i de menjar, però, quan els romans estaven a punt d’assaltar la fortalesa, elegiren cometre un suïcidi en massa, en comptes de ser capturats per l’enemic.
Després d’aquesta atrocitat, Masada va caure en desús, fins que, a partir de l’any 1963, s’iniciaren les excavacions arqueològiques. L'any 2001 fou declarada Patrimoni de la Humanitat. En l’actualitat, és el lloc per a la jura solemne en la cerimònia dels soldats israelians d’una de les unitats armades més d’elit, que en acabar la cerimònia exclamen: "Masada no tornarà a caure mai més". Un clam legítim i just que s’inclou en la dimensió social irrenunciable de garantir els drets dels pobles i, encara més, els drets de les persones que han de poder tenir els recursos necessaris per viure gaudint de pau i llibertat.
Malgrat les divergències històriques, la realitat es repeteix, encara que el poder canviï de bàndol. A Masada foren les tropes romanes; a la Segona Guerra Mundial, les tropes de Hitler, i ara, a Gaza, les tropes israelianes. És per això mateix que el papa Lleó XIV no es cansa de demanar una vegada i una altra, darrerament davant el mateix president israelià, Isaac Herzog, que es faci tot el que calgui per "garantir el ple respecte del dret humanitari i les legítimes aspiracions dels dos pobles".
Tots volem gaudir del món com la nostra llar comuna. Com ho farem per no seguir sucumbint davant la lluita exterminadora de les persones, de les nacions, de la humanitat? Què ens impedeix aprendre de la història? Recordem el que manifestà el papa Joan Pau II davant la Unesco l’any 1980: "Educació és que l’home esdevingui cada vegada més home. Que a través de tot el que té, tot el que posseeix, sàpiga ser més plenament home. Per això és necessari que l’home sàpiga ser més, no només amb els altres, sinó també per als altres. L’educació té una importància fonamental per a la formació de les relacions interhumanes i socials". Sisplau, seguim educant per a la pau i no per a la guerra, ara més que mai.
