L'home que faltava a les inundacions de Texas
Quan un periodista va exigir saber per què no s'havien evacuat els campaments d'estiu que hi havia al llarg del riu Guadalupe abans que les aigües arribessin al seu punt àlgid –i mortal– el 4 de juliol, Rob Kelly, el funcionari local de més rang, va donar una resposta senzilla: "Ningú sabia que es produiria una inundació d'aquest tipus".
I per què ningú no ho sabia? Al comtat de Kerr, a Texas, Kelly va continuar explicant que tenen inundacions "constantment". "Aquesta és la vall fluvial més perillosa dels Estats Units", va dir. El Servei Meteorològic Nacional fins i tot havia enviat personal addicional aquella nit i havia emès tres advertiments cada cop més urgents a primera hora de la matinada: a la 1.14 h, a les 4.03 h i a les 6.06 h.
El que Kelly no va esmentar, però, és que l'empleat del Servei Meteorològic encarregat d'assegurar-se que aquests avisos tinguessin impacte –Paul Yura, un meteoròleg amb molts anys de servei que estava a càrrec de la "coordinació d'avisos"– havia acceptat recentment una jubilació anticipada no planificada en el marc de les retallades impulsades per l'anomenat Departament d'Eficiència Governamental (DOGE, per les seves sigles en anglès) que dirigia Elon Musk. No va ser substituït.
Per a un buròcrata de Washington, la seva pèrdua degué semblar una petita, però benvinguda, baixa en un full de càlcul gegantí, però no ho és en una regió tan propensa a aquests perillosos fenòmens que rep el sobrenom de "carreró de les inundacions sobtades". Centenars de nens que eren en campaments d'estiu dormien en cabanes al costat del riu. El pla era que la gent dels campaments que eren riu amunt avisés els campaments que eren riu avall si les aigües es posaven perilloses. Però si ni tan sols el funcionari del comtat de més alt rang estava en alerta màxima, com se suposa que els responsables dels campaments havien d'entendre el perill i actuar en conseqüència (i més en una zona sense gaire cobertura de mòbil)?
Pocs discutirien que la burocràcia federal dels EUA necessitava, i continua necessitant, una reforma. Però en lloc de fer una intervenció selectiva, intel·ligent i estratègica, el DOGE ha passat una serra mecànica per serveis vitals del govern, i ha impulsat grans retallades indiscriminades gairebé sense tenir en compte l'experiència dels empleats que havien treballat en aquests llocs durant molt de temps ni la importància de les funcions que exercien. No és difícil entendre per què molts funcionaris experimentats com Yura, especialment els que tenen opcions al sector privat, se n'han anat en aquestes condicions. De fet, és sorprenent que n'hagi quedat algun. I, per descomptat, el que ha passat al Servei Meteorològic Nacional també ha passat en un ampli ventall d'organismes federals.
No tots els danys seran tan evidents, si més no al principi. Principalment, el que veurem serà una mena de mort per mil talls: sistemes i estructures que es debiliten i no es reparen, feines importants, però menys visibles, que no es realitzen, serveis que tots donàvem per assegurats que s'alenteixen i fins i tot s'aturen.
La preparació davant de les catàstrofes és un dels serveis públics més delicats. Les catàstrofes naturals ocorren amb regularitat i a tot arreu, però no són predictibles, cosa que significa que estar preparat exigeix precaucions addicionals: requereix molta gent treballant fins i tot quan res va malament, per assegurar-se que podran actuar quan alguna cosa passi inevitablement. Requereix també una infraestructura costosa que en temps normals fa poca feina. Però això és un bon indicador de la capacitat i la saviesa de l'estat. ¿Tindran els dirigents la precaució de preparar-se per a conseqüències que els votants potser no tenen presents? O la prevenció seguirà sent víctima del teatre polític de retallar qualsevol cosa que pugui ser presentada com a extravagant o redundant?
La redundància no sempre és el mateix que el malbaratament. Aquesta és una lliçó que Sahil Lavingia, un jove creador digital, va aprendre treballant amb el DOGE. La idea era que, a mesura que el govern anés eliminant els empleats ineficaços, ell aniria escrivint el programari per fer les seves feines de forma més eficient. Però per a sorpresa seva, Lavingia es va anar trobant persones que "adoraven els seus llocs de treball" i que estaven motivats per un sentit de missió. "Crec que tenim un prejudici com a persones que procedim del sector tecnològic, que hem treballat en empreses com Google o Facebook, empreses que tenen molts diners i molta gent asseguda sense fer res –va dir en una entrevista–. I per això crec que a mi personalment em va sorprendre força com era d'eficient el govern". (Després de l'entrevista va ser acomiadat immediatament.)
En una situació tan extrema com la inundació del comtat de Kerr, en què el riu Guadalupe va créixer gairebé vuit metres en 45 minuts, no podem estar segurs que les coses haurien estat diferents si Paul Yura hagués seguit al seu lloc. Però sí que sabem que, després que el Servei Meteorològic Nacional comencés a enviar avisos, van passar quatre hores abans que el departament de Policia de la ciutat de Kerrville n'emetés un, en una publicació a la seva pàgina de Facebook. Això va ser a les 5.16 h de la matinada. L'oficina del xèrif del comtat de Kerr el va publicar a les 5.32 h, un altre cop a Facebook. A les 6.22, l'Ajuntament de Kerrville publicava, també a Facebook, que "una pluja molt necessària" havia escombrat la regió i podria afectar "els actes programats per avui 4 de juliol".
No va ser fins a les 7.32 h que la ciutat va publicar: "Si vius al costat del riu Guadalupe, trasllada't immediatament a un terreny més elevat". Aleshores, segons els relats dels supervivents, moltes rutes d'evacuació feia hores que no eren transitables.
Després del desastre, el govern de Donald Trump i els funcionaris locals de Texas van anar culpant i defensant el Servei Meteorològic alternativament. Abigail Jackson, portaveu de la Casa Blanca, va donar crèdit al servei per emetre alertes aviat, però el president Trump va dir: "Ningú s'ho esperava. Ningú ho va veure. Hi havia gent amb molt talent i no ho van veure". El cap de la divisió de Gestió d'Emergències de Texas va culpar el Servei Meteorològic Nacional i va dir que les seves previsions "no van predir la quantitat de pluja que vam veure". El departament de Seguretat Nacional va publicar un cronograma detallat de les accions de l'agència, i va afirmar: "El Servei Meteorològic Nacional va avisar amb més de 12 hores d'antelació".
El problema és que els sistemes complexos són tan forts com ho és el seu punt més feble. I el Servei Meteorològic Nacional encara se les va arreglar per emetre bones previsions. Però les previsions no mouen la gent. Ho fan les advertències creïbles i oportunes.
La resiliència de les infraestructures crítiques requereix necessàriament planificació, així com coneixements adquirits lentament, i tot això pot semblar malbaratament i extravagància quan no passa res. Les investigacions mostren que, durant anys, els funcionaris del comtat de Kerr van dubtar sobre la necessitat de crear un sistema d'alerta millor. Van calcular que fer-ho costaria al voltant d'1 milió de dòlars, i van sol·licitar fons a organismes estatals. Els van ser denegats diverses vegades.
Alguns residents que sí que van rebre alertes als seus mòbils van dir que les havien desestimat. Al "carreró de les inundacions sobtades", cansar-se de les notificacions és gairebé inevitable en algun moment. És un problema molt conegut en la gestió de catàstrofes, i és exactament on algú com Paul Yura podria haver tingut un paper crucial. Els coordinadors d'avisos són meteoròlegs d'alt nivell amb una àmplia experiència en l'avaluació del clima local, inclosa la identificació de quan les coses empitjoraran ràpidament.
He sentit molta gent intel·ligent dir que, tenint en compte els centenars de nens que dormien a les lliteres dels campaments d'estiu al costat del riu, i la increïble rapidesa amb què van créixer les aigües, no s'hi podria haver fet res. Però al campament Mystic, on almenys 27 nenes van ser arrossegades per les aigües, les nenes que estaven en cabanes en un terreny lleugerament més elevat van sobreviure. Només van morir les de les cabanes que eren a baix. Aquestes cabanes eren a uns 400 metres de les de dalt. Cada segon hauria comptat.
Copyright The New York Times
