Veig l’anunci a la televisió, abans d’una sèrie. Simula un concurs. La participant és una dona amb sobrepès, però no obesitat. El presentador li demana a la dona que completi la frase: “L’obesitat augmenta...”. I ella diu: “La capacitat d’autoacceptació”. I ell afegeix: “I a més a més augmenta el risc cardíac”. La fórmula es repeteix diverses vegades. La dona diu tot de coses que no desentonarien en un espai televisiu sobre això que ara anomenem grassofòbia, de manera que les paraules del presentador són com un senyal d’alerta davant l’autoajuda. El final, però, és cursi i pelleringós i destrossa l’inici. La dona es desmunta i diu que l’obesitat és “No poder jugar amb els meus fills” o “Sentir vergonya quan menjo davant dels altres”, per acabar dient que “L’obesitat és una malaltia”.
En fi, la dona en qüestió, que –com dèiem– no és obesa mòrbida sinó simplement grassa, pot jugar perfectament amb els seus fills i fins i tot pujar al Pedraforca. Això de sentir vergonya de menjar davant dels altres suposaria que tots els grassos ho són perquè mengen molt, cosa que no és certa, i tampoc hauria de fer vergonya tenir més gana. Ara bé, que l’obesitat és una malaltia sí que és cert. I la primera part de l’anunci és un cop de realitat interessant que assenyala els eufemismes de la societat actual amb tota mena de singularitats. Però com que no hi ha res que sigui per atzar, l’empresa que el paga és Novo Nordisk, que fabrica el medicament Ozempic, per aprimar-se. I què us pensàveu?
