22/02/2022

23-F, la legitimació

2 min

A l'article d'Antoni Batista (de títol clar i llampant: “El Règim del 78 va començar el 23-F”) trobareu una necessària refutació de les lectures simplistes de la Transició, tan abundants, i en les quals devem haver caigut la majoria d'autors de la generació que érem criatures, o encara no havien ni nascut, en el moment dels fets (m'incloc entre els que s'han mostrat, en un moment o altre, experts a alliçonar sobre com es toreja el bou quan ja ha passat fa estona). 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Batista situa en l'intent de cop d'estat que avui compleix quaranta-un anys un punt d'inflexió: el moment que la reconciliació en què havien treballat àrduament els sectors més progressistes de l'època és contestada per un moviment reaccionari que, avui dia, encara és dominant. Dit en plata: els mals no ens venen de la Constitució, o no només, sinó del tomb involucionista que suposen els efectes secundaris del cop d'estat fallit. El temor a un nou enfrontament violent (el fantasma d'una nova Guerra Civil, que ja existia i que el tejerazo va engrandir), va servir de pretext per a un primer moviment immediat cap enrere, és a dir, la Loapa. Ara bé, la majoria de conseqüències del retrocés s'han materialitzat prou més tard, i algunes en dates ben recents: llei de partits, sentència del TC sobre/contra l'Estatut, llei mordassa, article 155, judici del Procés, repressió judicial de l'independentisme i d'altres elements subversius.

Una altra cosa fonamental que també es va produir amb el 23-F va ser la legitimació, davant de l'opinió pública, del rol de Joan Carles de Borbó com a garant de la democràcia i l'estat de dret. L'hereu posat a dit per Franco va tancar finalment la porta als nassos als colpistes en el moment decisiu (després d'haver-la prèviament entreobert a les seves pretensions), i això el va convertir en “l'home al qual devem la democràcia”, com encara repeteixen, incansables, els seus defensors, que són els defensors del sistema polític construït a partir d'aquells dies del 81. Ens ho repetiran amb molta més contundència quan finalment torni d'Abu Dhabi, en el que es presentarà com el retorn d'un campió de la democràcia d'un exili oprobiós al qual mai no s'havia d'haver vist sotmès.

Per extensió, el cop fallit (fallit a mitges) del 81 representa també la legitimació de tot el que va implícit en la figura de Joan Carles: la monarquia parlamentària com a forma d'un estat que suposadament es refundava amb la Constitució del 78, i la Corona com a puntal dels poders de l'estat, amb un cap d'estat que accedeix al poder per herència familiar. Tot aquest paquet institucional, polític i ideològic ja venia inclòs dins la mateixa Constitució (es va esquivar un referèndum sobre monarquia i república, com va reconèixer Adolfo Suárez) i es va veure confirmat amb els fets d'avui fa quaranta-un anys. I és ben cert que tot plegat mostra símptomes evidents de descomposició, però, per repetir el tòpic gramscià, ni el que és vell acaba de morir, ni el que és nou acaba de néixer (i segons què sigui, val molt més que no ho faci).

Sebastià Alzamora és escriptor
stats