Llegeixo a l’ARA que l’actriu Jennifer Aniston, la Rachel de Friends, surt amb un “coach” i “hipnotitzador”. I de seguida penso: “Home, si és hipnotitzador la deu haver hipnotitzat per sortir amb ella”. De fet, es veu que està divorciat i de resultes d’això té un fill que no li parla, cosa que no és gaire pròpia d’un coach seriós. Però llavors, llegint, llegint, m’aturo en una frase. Diu que “a les fotografies que ha publicat la revista People” es pot veure l’hipnotitzador “fent un massatge a l'actriu, de 56 anys”. I efectivament, ella seu i ell, darrere seu, li aplica les mans a l’esquena amb dedicació. Són en un context de iot.
Alto les seques, eh? A mi l’últim massatge a l’esquena que recordo no me’l va fer el coach, ni l’entrenador personal, que són tipus de gent que envolten les meves cinquanta millors amigues amb més possibles que jo. L’últim massatge a l’esquena que recordo me’l va fer aquell seient de les àrees de servei de l’autopista, que t’enganxa des del coll fins a les cames. Però val dos euros, dura tres minuts i l’únic que li pots dir és si el vols més fort o més fluix. Un dia era a la platja i quan havia acabat de regatejar amb la senyora que te’n feia un allà mateix mentre xarrupaves un mojito (fet per ella) la van detenir. Jo ja havia pagat, però vaig callar per si em consideraven còmplice i m’enviaven a comissaria. Per al meu aniversari em regalo això que en diuen “un facial” i em sento tan culpable que, perquè duri més la part bona, després que ja t’han passat la llima i el paper de vidre, no paro de donar conversa i de donar les gràcies. Però això de la Jennifer és una altra cosa. Un massatge a l’esquena, perquè sí, i sense pagar? Això només li passa a ella i al meu gat.
