Carta des de Londres

Boris Johnson ha promès que governarà per a tot el país. Esperem-ho. No li resultarà fàcil

LISA APPIGNANESI
LISA APPIGNANESI Escriptora i Presidenta del Consell de la Royal Society of Literature

Ja sabem on som. El poble britànic ha parlat. A part dels escocesos, els britànics prefereixen que els governin des dels terrenys de joc d’Eton –l’antiga escola elitista on s’han format vint primers ministres– més que no pas des del comitè central socialista. Pel que sembla, confien en els primers, digui el que digui la veritat dels fets.

Vaig passar la nit electoral en companyia d’un grup d’amics londinencs de totes les edats, units, però, per les nostres inclinacions europeistes i esquerranoses. Quan les enquestes a peu d’urna van començar a aparèixer a la pantalla dels mòbils, la tristesa es va anar apoderant de l’habitació. La victòria dels conservadors, ja pronosticada, era enorme i posava en evidència la derrota laborista més aclaparadora des de l'època de Margaret Thatcher.

Vaig provar d’aixecar-los la moral llegint un missatge que m’acabava d’enviar des d’Austràlia un jove amic meu que és molt de la broma. “Qui es podia imaginar que no n’hi hauria prou amb la promesa de banda ampla gratuïta...”

Doncs no n’hi ha hagut prou: sobretot no n’hi ha hagut prou per als envellits feus laboristes del nord d'Anglaterra.

El país necessitarà un líder de l’oposició fort i capaç d’exigir responsabilitats

I tampoc n’hi ha hagut prou amb les boniques promeses del programa electoral laborista, gruixut, minuciosament elaborat i acompanyat de xifres, que preveia inversions substancials en el Servei Nacional de Salut –en situació crítica–, en serveis socials i penitenciaris, en transports i en una economia verda, a més de l’abolició de les odiades taxes universitàries. Són mesures sens dubte crucials en un sistema asfixiat per la rigorosa austeritat dels governs tories a partir de la gran crisi del 2008.

El problema és que el programa electoral laborista semblava un pla d'estudis, fins i tot sense la promesa de renacionalitzar els serveis públics. El cert és que els tradicionals votants de la classe treballadora no hi creien; fins i tot els que hi teníem fe sabíem que no hi hauria més remei que adaptar-lo i que caldrien unes quantes legislatures per posar-lo en pràctica. I, esclar, hi havia el problema del Brexit.

Jeremy Corbyn ha sigut durant anys un pèssim líder de l’oposició perquè no s’ha enfrontat al Brexit. Ara la promesa d’un nou acord i un segon referèndum només implicava un ajornament, una cosa impossible de pair per a un electorat ja impacient, tant en contra com a favor de la sortida de la UE. Amb tot, segons els voluntaris que feien el porta a porta, el principal problema era el mateix líder laborista: un home de 70 anys, que representava una versió de l’esquerra dels anys 70 i amb unes lleialtats radicals antiquades que el feien semblar poc lleial a la reina, al país i a la seguretat nacional. Bon orador en un míting amb joves, resultava poc atractiu davant de les càmeres de televisió o, segons diuen, al porta a porta i, a més, detestava els periodistes.

En canvi, Boris Johnson, exalcalde de Londres, és tot ell enginy, encant i picardia. El programa electoral conservador tenia poca substància: unes quantes promeses sobre més hospitals i infermeres, i també penes de presó més severes. Però el que ha sigut definitiu és el mantra repetit una vegada rere l’altra: Get Brexit done.

L’esperança dels que volem uns vincles estrets amb la UE i Europa és que, com que ara té una gran majoria que l’hi permet, Johnson farà cas omís dels ideòlegs del lliure mercat situats a l’extrema dreta del seu partit i, per acabar aviat, buscarà un acord profitós per a tothom; un acord en virtut del qual el Regne Unit conservaria la igualtat reguladora amb la UE per facilitar el manteniment de la proximitat.

En la seva primera intervenció, Johnson ha promès que governarà per a tot el país. Esperem-ho. No li resultarà fàcil perquè el triomfant Partit Nacional Escocès, dirigit per la brillant Nicola Sturgeon, vol un segon referèndum d’independència que el primer ministre no permetrà, segons ha dit ell mateix, una situació que els catalans coneixen prou bé.

Mentrestant, Jeremy Corbyn no ha dimitit. El país necessitarà un líder de l’oposició fort i capaç d’exigir responsabilitats a la gran majoria tory. Esperem trobar-ne un per no acabar convertits en vassalls dels Estats Units.

Traducció: Lídia Fernández Torrell