La literatura refugi
Hi ha moments, o temporades, en la vida dels que estimem els llibres, que per la raó que sigui necessitem que la literatura ens consoli, ens distregui, ens arrenqui d’una realitat massa dura. Reivindico amb totes les meves forces aquest vessant de la lectura. I m'adono que no és tan senzill trobar propostes que compleixin aquesta noble missió.
Tinc la sensació que ens ha tocat viure una època que defensa el valor de la literatura per la seva capacitat de denúncia i de provocació, les novel·les que estan escrites i que retraten allò que podríem anomenar el costat fosc de la vida. I no és que ho critiqui, ni que rebutgi aquesta mena de llibres, però m’agradaria en aquest Sant Jordi 2023 fer un cant a les obres que tenen la vocació d’arrencar-nos un somriure i regalar-nos una sensació plaent.
Trobo que n’hi ha poques. Però us ofereixo algunes de les que m’han fet companyia en els darrers mesos.
Comencem amb La llibreria del turó, d’Alba Donati (Edicions 62), que narra en primera persona l’aventura d’una dona que, a la seixantena, decideix obrir una llibreria en un poble de cent vuitanta habitants, però que acaba tenint clients arreu del món. Un cant a les ganes de viure bé.
La novel·la anglesa del 1984 El césped de manzanilla, de Mery Wesley (Alba Editorial), és una lectura deliciosa. Com el seu títol (l’herbei ple de floretes blanques que fan bona olor), aquesta novel·la és relaxant i està escrita amb un sentit de l’humor delicat i intel·ligent. Agost de 1939. Casa familiar a Cornualla de Richard i Helena, matrimoni sense fills. Cada estiu s’hi reuneixen els seus nebots, una colla de cosins que s’estimen. La guerra ho interromp tot i ho capgira tot, la moral imperant i, especialment, les dones, que es rebel·len contra l’educació que han tingut. Quaranta-cinc anys després es reuneixen per a un funeral i recorden, cadascú a la seva manera, aquella època boja.
Les nou vides de Rose Napolitano, de Donna Freitas (La Campana). És una novel·la sobre la decisió de tenir fills, escrita d’una forma lúdica, molt original, imaginant les diverses vides que pot tenir una persona depenent de quines decisions prengui. Molt entretinguda.
Encara més pijos (Univers), la segona part de l’hilarant llibre de Marc Giró sobre una classe social que el fascina i que retrata amb ulls crítics i llengua esmolada.
No pot faltar en aquesta petita llista l’última novel·la de la gran Elizabeth Strout, Lucy a la vora del mar (Edicions 1984). Hi fa el més difícil encara: descriure una època trista i angoixant, la de la pandèmia, per aconseguir trobar-hi la llum que, malgrat tot, es filtra per les escletxes.
I un clàssic per acabar: L’abadia de Northanger, de Jane Austen (Viena Edicions, Club Victòria). Aquesta novel·la, que va ser publicada pòstumament l’any 1818, és la més àcida i moderna de les obres d’Austen que he llegit. Podríem dir que és meitat novel·la romàntica i meitat gòtica. La protagonista, Catherine, passa unes setmanes convidada a casa d’uns amics a la ciutat balneària de Bath i allà s’enamora del jove Henry Tilney. A la segona part de la novel·la, la família Tilney, que viu a l’abadia de Northanger, la convida a passar-hi un temps i allà hi ha escenes de por, imitant les novel·les gòtiques.
Bones lectures i bon Sant Jordi per a tothom!
