Matar el pare és important per a la vida en general, però per fer política és absolutament necessari. La política és una discussió col·lectiva sobre la naturalesa del que és bo i què hem de fer per aconseguir-ho, i els canvis comencen quan es propaga la sensació que la vella visió que ens ho sabia explicar s'està esgotant i ara en cal una de nova. Qualsevol renovació política sempre és una "transvaloració dels valors", que deia Nietzsche; algú que assenyala que l'emperador va nu, que allò que tothom diu ja no s'aguanta i que allà on ningú no està mirant és on hauríem de centrar-nos. El líder carismàtic actua igual que l'artista modern, que denuncia la fossilització del vell cànon i proposa una forma nova que el qüestiona de dalt a baix, un escàndol. En el moment febril de la revelació cultural, el trencament amb el passat ungeix el trencador amb una aura de novetat irresistible, i llavors el que era marginal es posa al centre i comença a pujar com l'escuma.
Estic parlant de Jordi Pujol, els partits del Procés i Aliança Catalana, en la setmana amb què el judici del patriarca ha coincidit amb les enquestes que apunten a un auge espectacular dels de Sílvia Orriols, mentre que els tres partits del Procés continuen encallats en els mateixos números en què fa temps que dormiten. I Pujol és un exemple immillorable del capital cultural i polític que dona matar el pare, que justament va adquirir arran d'un altre judici: quan un consell de guerra franquista el va processar i empresonar pels fets del Palau de la Música, Pujol havia trencat els límits del seu temps esmenant la plana a la generació anterior, que quedava retratada com a conformista a la llum de la militància radical del jove Pujol. Gràcies a aquell gest, el futur president va quedar definit per sempre com alguna cosa més que un polític convencional.
Ara que el veiem jutjat de nou, alguns hi trobaran una confirmació que el seu gest va ser tan revolucionari com semblava, i altres hi trobaran un desencantament: la disputa sobre el sentit d'aquest judici no té res a veure amb el que diguin els tribunals espanyols, sinó amb com els polítics catalans del futur rellegiran i interpretaran l'episodi i el faran servir per encendre o apagar noves lluites. Ara bé, jo diria que aquest judici no està sacsejant gaire els catalans perquè suposa tornar enrere en el temps. Perquè el Procés va ser, també, un debat col·lectiu sobre si els catalans podíem matar el pare, si la cultura del peix al cove, el pactisme i la por de la violència espanyola que Pujol havia definit com a límits de la nostra acció política podia canviar radicalment en nom d'aspiracions més grans.
Com sabem, el Procés va fracassar i, de fet, el que hi ha hagut després és un retorn als límits del pujolisme, perfectament escenificat quan el mateix Salvador Illa va anar a parlar amb l'expresident per transferir-se a la seva presidència part del capital desenvolupista pujolià. Ara bé, a Catalunya ha passat una cosa excepcional: els líders polítics d'una revolució fallida van aconseguir que, en comptes de trencament, hi hagués continuïtat. En lloc d'assistir a un cas clàssic en què un corrent intern crític del partit escombra els líders responsables d'una ensulsiada, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van aconseguir que prou militants i votants arribessin a la conclusió que la millor manera de lluitar contra la repressió espanyola era tancar files, i van avortar qualsevol operació de renovació, primer nomenant successors afins com Quim Torra i Pere Aragonès i, finalment, recuperant ells mateixos el lideratge total.
Però si el centre no es renova, el desig de canvi surt per altres costats: Sílvia Orriols és un cas perfecte de la resplendor política que dona matar el pare. Perquè Orriols no és una outsider del Procés, sinó algú que, com tants altres catalans, s'ho va creure fins al final, omplint tots els autocars de l'ANC cap a les manis, i no va ser fins ben entrat el 2019 que va caure del cavall i, llavors sí, es va rebel·lar contra aquells en qui havia confiat i es va convertir, a la pràctica, en l'únic polític del panorama actual que ha esmenat frontalment la generació anterior. I potser la paradoxa més gran és que Orriols mata el pare Procés amb una mà mentre reivindica el pare Pujol amb l'altra: des de l'ús del blau marí convergent que Junts per Catalunya ha deixat orfe fins a la reivindicació activa del llegat pujolià que fan tots els seus líders, sigui en forma de retorn del vocabulari moralista, la centralitat de la llengua o el receptari econòmic de centredreta. No hi ha cap dubte que Aliança Catalana vol fer alguna cosa nova que no serà exactament igual que el pujolisme (sense anar més lluny, Orriols esmena d'arrel el sentit de la idea que "és català qui viu i treballa a Catalunya"), però tampoc hi ha cap misteri en l'anèmia electoral dels partits del Procés i l'energia desbocada d'Aliança.
PS: Per obrir una mica el focus, trobo interessant explicar com Zohran Mamdani, que ara mateix és l'únic senyal de vida dins de l'esquerra global i la gran esperança, va aconseguir el seu pedigrí revolucionari no només pel fet d'anar contra Donald Trump (un altre cas d'algú que va matar el pare esmenant la guerra de l'Iraq que tots els seus rivals a les primàries republicanes no gosaven criticar), sinó també contra les elits del Partit Demòcrata. Encara més: va haver de lluitar contra la seva pròpia generació. Mamdani va créixer molt identificat amb el gir culturalista i identitari de l'esquerra mil·lennial, i el gir cap a una esquerra més economicista i universalista que el defineixen és una cosa recent. Un dels moments més crucials de la construcció de la seva personalitat actual va ser quan, preguntat pels problemes de seguretat de Nova York, va criticar un dels eslògans que més fortuna havia fet entre els joves demòcrates arran del moviment Black Lives Matter, "Defund the police", i va defensar, amb gran risc per a ell, que l'esquerra també hauria de reivindicar la policia i l'ordre i, simplement, saber fer-ho d'acord amb els interessos de la classe treballadora.
