"Així que has vist tot el cerimonial de Roma a la televisió?!" Alguns dels meus amics, la majoria agnòstics i republicans, al·lucinen quan explico que soc una addicta als cerimonials i que no em perdo ni l’elecció del Papa, ni cap casament o funeral reial, ni cap coronació.
I dijous passat, tot i que jo també soc agnòstica i republicana, vaig passar les hores enganxada a la pantalla de televisió, seguint el ritual que –ja tinc una edat– ja he vist unes quantes vegades: la gran portalada que es tanca després de l'"Extra omnes", les fumates negres i la blanca, el famós "Habemus papam", la cridòria a la plaça de Sant Pere, el repicar de campanes, la Guàrdia Suïssa amb els vestits de colors llampants i tota la pesca.
No em sento part de l’Església catòlica i, diré més, soc molt crítica amb algunes de les seves febleses i dels seus anacronismes, i em pregunto per què, tot i això, vaig sentir una lleugera emoció amb el repic de les campanes de les esglésies romanes.
La resposta crec que és la fascinació que sempre han exercit sobre meu la tradició, la litúrgia i els rituals de tota mena. En aquest món tan canviant, tan superficial, tan volàtil, les tradicions que es fan respectar em provoquen una estranya sensació de benestar.
Les tradicions em connecten amb el passat –des de la fumata blanca fins al Nadal o la nit de Sant Joan– i potser també em fan creure que, per un moment, el pas del temps s’ha aturat miraculosament. Com diu Woody Allen, la tradició és la il·lusió de la permanència.
M’agrada seguir els rituals que he heretat, encara que siguin tan domèstics com parar la taula de Nadal. Quan ho faig recordo els Nadals de la meva infància, i totes les persones estimades que ja no hi són. Els tovallons de fil brodats per l’àvia són molt més que retalls de roba.
D’altra banda, hi ha poques coses que em facin més feliç que veure néixer una tradició davant dels meus ulls. De la manera més impensada, un vespre d’estiu que vam sortir a veure la posta de sol i vam obrir una ampolla per brindar estàvem creant la tradició ara coneguda amb l’equívoc nom de “brindis al sol”. Al menú del dia de Nadal –que pot variar d’un any a un altre– sempre hi ha d’haver a l’aperitiu els dàtils amb bacó, perquè si no, diuen els més joves de la família, “no seria Nadal”. A la festa de final de vacances, amb els amics amb qui compartim estiueig de fa dècades, sempre ha de sonar, en un moment donat, una cançó determinada –que objectivament no val res– que ens fa aixecar els braços enlaire a tots. I en aquest gest banal hi ha la memòria de tots els nostres estius i jo torno a tenir quinze anys.
Així que sí: m’agrada la pompa vaticana, acolorida i solemne, però per a mi té un significat ben diferent que per a un catòlic practicant. M’aferro a les tradicions catòliques en les quals em van educar amb la mateixa obstinació amb què em mantinc fidel als llibres de paper o que detesto el pa amb tomàquet sucat amb pinzell. Si hi ha una cosa que m’agrada de l’Església catòlica és la seva habilitat per escenificar el poder i el pes de la història, per més que això segurament col·labora a perpetuar alguns dels seus grans defectes.
En aquesta civilització que se’ns desfà a les mans, la litúrgia i les tradicions són un clau on arrapar-se.
