06/07/2021

La llibertat i els seus enemics

3 min
El cartell de Vox penjat a l’estació de Sol de Madrid per la campanya del 4-M.
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: 'La llibertat i els seus enemics'

1. Justícia o política. El cartell de Vox contra els menes que l’Audiència Provincial de Madrid ha validat és un monument a la ignomínia. Un exercici de desinformació, xenofòbia, humiliació de persones en situació extrema, demagògia i patriotisme de via estreta. Però no és el fet que els jutges l’indultin el que em sorprèn sinó que ho vulguin justificar amb arguments polítics. Segons el tribunal s’accepten idees “tan criticables o més que aquestes”. “Amb independència de si les xifres que es donen són veraces o no” (el dubte confirma que és manifest que no ho són) els menes “representen un evident problema polític i social”. És, diuen, “un missatge electoral a un col·lectiu més gran”, com si els grups petits tinguessin menys dret a la protecció. En fi, per acabar-ho de reblar els jutges diuen que “no es pot titllar de delictiva l’emissió de certes idees, llevat que la seva finalitat sigui amenaçar, injuriar o menysprear”. ¿Estan segurs que en aquest cas no ho era? Només cal mirar el cartell per dubtar-ne, i es fa evident que es tracta d’un discurs d’exclusió d’un grup en absoluta situació de precarietat.

Malament rai quan en una resolució judicial els arguments jurídics es barregen amb apreciacions més pròpies de l’anàlisi política. Que es consideri que no hi havia raons jurídiques per fer retirar un cartell no té per què anar acompanyat d’arguments que justifiquen els continguts de l’objecte de la decisió. Hi ha confusions de rol que són perilloses. I només serveixen per confirmar la promiscuïtat entre política i judicatura, a partir d’una inquietant idea de fons: la confusió deliberada entre la pàtria i la justícia.

2. Autoretrats. Encara que el cartell de Vox em resulta ofensiu no objecto tant la decisió dels jutges com els seus raonaments. Veure en l’escena pública missatges que m’ofenen més aviat m’ajuda a creure en la llibertat d'expressió: si tothom pot parlar sempre hi haurà coses que incomodaran els uns o els altres. I tots plegats ens hem d’acostumar a entendre que la llibertat és això: que cadascú digui el que vulgui. Sempre que es limita la llibertat a algú penso que qualsevol dia ens pot tocar a qualsevol de nosaltres. La millor manera que es posin en evidència els enemics de la llibertat és deixant que s’expressin: no hi ha res que els acusi més que les seves pròpies paraules.

Ja fa temps que vivim una paradoxa: la part dreta del Parlament espanyol s’omple de la paraula llibertat. Abascal la utilitza a cada frase i Casado hi posa l’acompanyament musical. "Llibertat o socialisme" va ser l’eslògan de la dreta en la campanya electoral de Madrid, quan era evident que ni una cosa ni l’altra. Soroll. Ells mateixos es posen en evidència. Parlen de llibertat però practiquen sistemàticament la xenofòbia, neguen els drets LGBTI, criminalitzen un projecte polític com l’independentisme català o com el que ells anomenen "populisme d’esquerres", rebutgen la legalització de l’eutanàsia o de l’avortament i juren per una pàtria única i transcendental. Això sí, no volen que es paguin impostos, és a dir, volen un estat al servei del campi qui pugui. Però quan senten alguns dels seus símbols ridiculitzats o denunciats o quan es prenen decisions que no els agraden corren al jutjat de guàrdia. Parlant es posen en evidència, si se’ls prohibeix parlar fan el paper de les víctimes. No els fem aquest regal. Encara que hàgim de suportar moltes barbaritats. Deixem que es retratin. 

Ernest Gellner, a Llenguatge i solitud (1998), distingeix entre la concepció individualista i atomista del coneixement –que creu que descobrim la veritat sols i ens equivoquem en grup– i la visió orgànica del coneixement –que el vincula al desplegament de la càrrega conceptual d’una comunitat lingüística i cultural–. ¿Com es pot passar del jo al nosaltres sense deixar bocins de llibertat pel camí?, ¿com es pot ampliar la llibertat que es conquista col·lectivament sense convertir l’home en mitjà? Aquesta seria una de les funcions de l’enginy democràtic: defensar-nos de l’abús de poder que ens espolia de la condició de ciutadans per convertir-nos en súbdits o patriotes. És sentint parlar a uns i altres que queden clares les intencions de cadascú.

Josep Ramoneda és filòsof

stats