21/01/2021

Llibertat, veritat i responsabilitat

4 min
Una bandera pro-Trump onejant en una concentració a Freedom Plaza (Washington DC) el passat 5 de gener

És clar que, des d'un punt de vista polític, la salutació freqüent d’aquest final d’any ja no ha estat el tradicional desig, “un bon any 2021”, sinó alguna que reflectia una gran inquietud pel que està passant, junt amb el desig i l’esperança de poder aturar una sèrie de tendències que hem viscut al llarg del 2020. Per descomptat, la més impactant és la sanitària, per si mateixa i per les seves conseqüències; però no em sento pas en condicions d’opinar sobre la crisi sanitària i ho deixo per als experts. En canvi, vull fer uns comentaris sobre els perills que estan afectant el nostre sistema polític de convivència, que anomenem convencionalment democràcia representativa. Crec que només l’equilibri entre les tres paraules del títol ens pot portar a fer front a molts dels problemes que ara estem experimentant.

1. El desgavell polític. El sentiment de desorientació i de desconfiança en el món polític ja fa més de 20 anys que creix, i darrerament s’ha incrementat, no només per causa del covid-19. Ha estat molt fàcil detectar símptomes de malalties de caràcter polític més que no pas sanitari. Les raons són profundes i moltes, però jo vull enfocar la mirada només en la força de la paraula que va configurar el món modern, la llibertat; i en la feblesa de les dues altres que reflecteixen valors personals molt valuosos: la veritat i la responsabilitat.

2. El segle de la llibertat. El segle XX ha estat sens dubte el segle de les llibertats. Han contribuït a aquesta realitat diverses circumstàncies: la desaparició de moltes dictadures, que ha transformat en més democràtics una gran quantitat d’estats autoritaris; la progressiva disminució de desigualtats de gènere, de desigualtats de raça i de xenofòbies, la qual cosa està millorant la situació de milions i milions de persones; l’augment important de la capacitat de disposar de recursos fruit de més creació de riquesa i d’una millor distribució, i, sobretot, el progrés tecnològic que ha posat a l’abast de les persones una gran quantitat de noves eines que han augmentat les seves oportunitats d’actuar i les seves possibilitats de prendre decisions, d’elegir i d’exercir els seus drets en el treball, el consum, la política, la mobilitat, la comunicació, o l’expressió de les seves idees.

Hem de felicitar-nos del que això ha significat, tant per a la nostra vida personal com col·lectiva; però hem de ser capaços d’analitzar quines conseqüències té aquesta llibertat en els aspectes relacionats amb les altres dues paraules.

3. La relativització de la veritat. La veritat, igual que la realitat, gairebé mai ha estat un concepte absolut. Hi ha veritats, hi ha dimensions de la veritat, hi ha percepcions de la realitat, hi ha perspectives, hi ha interpretacions, i fins i tot hi ha opinions.

Però aquesta diversitat, comprensible, no pot mai permetre que s’acceptin ni el dogmatisme ni la mentida. El dogmatisme és expressió de la veritat absoluta, i la mentida o falsedat és la deformació grollera de la realitat. La gran potència de les tecnologies de la informació i les comunicacions, junt amb l’absència d’una regulació adequada, ha provocat que darrerament aquests dos elements omplin les nostres vides, tant en el camp comercial com en el polític. En el primer, han permès que moltes decisions de compra, aparentment lliures per part dels consumidors, hagin estat provocades per informacions deformades i per algoritmes ocults. I en el segon, hem vist veritables manipulacions que han provocat de forma incomprensible, i també inconscient, les decisions democràtiques en molts països, fins i tot en alguns dels més desenvolupats del món. I no cal dir fins a quin punt alguns dels moviments polítics anomenats “populismes” s’han basat en l’excitació de les emocions aprofitant versions falses de la realitat.

No pot ser que no s’hagin posat en marxa mecanismes reguladors que permetin fer seguiment i exigir responsabilitats, si cal, als que actuen en aquests sectors. Ho han de fer els governs, però amb transparència i amb seguiment d’organismes externs; i no ho poden fer, com passa ara, les mateixes grans empreses que controlen aquestes tecnologies.

4. La necessitat de la responsabilitat. És clar que un gran augment de l'ús de la llibertat personal, tal com faciliten les noves eines, demana l’establiment de límits en les actuacions personals per assegurar la possibilitat d’una convivència social tranquil·la i no selvàtica. Una part important d’aquests límits han de ser autoimposats, fruit de la pròpia responsabilitat i d’entendre que l’actuació d’una persona pot tenir també conseqüències en la vida de moltes altres i fins i tot atacar interessos col·lectius.

Malauradament, aquests darrers temps hem assistit a espectacles de manca de responsabilitat, en gran part relacionats amb la transmissió del virus, però podríem trobar situacions paral·leles en molts altres camps. La responsabilitat exigeix uns comportaments mesurats, que com a mínim han d’atendre a les normatives regulades, i que haurien d’anar més lluny si acceptem, com jo crec, la necessitat que la solidaritat sigui una exigència cívica. No només estic parlant del tema sanitari, sinó també de la contribució a la sostenibilitat ecològica o de la disminució de les desigualtats per via fiscal. Les responsabilitats són compartides entre ciutadans i governs. Sense aquestes mesures estan en perill les democràcies.