Llums i ombres dels Gaudí
La nova ubicació de la gala dels Premis Gaudí va ser un encert. Per televisió, la sala oval del MNAC lluïa engrandint l’acte. Es va crear una atmosfera majestuosa, elegant i càlida que potenciava el sentit de l’espectacle inherent al cinema. L’arrencada també va ser diferent i esplèndida. Una seqüència sempre en moviment, plena de punts de vista i jugant amb les ombres. Un homenatge als ingredients del llenguatge cinematogràfic. L’escenari circular, si bé a l’inici va generar certes dificultats al realitzador perquè els protagonistes quedaven sovint d’esquena a la càmera, un cop agafada la dinàmica va donar molt bon resultat.
Sílvia Abril va dir només començar: “Tan clar, tan cert i esperem tan breu com la gala d’aquesta nit”. De breu no ho va ser. Gairebé tres hores de durada va ser excessiu, sobretot per un diumenge a la nit. Que el discurs de la presidenta de l’Acadèmia arribés a dos quarts d’una va ser una broma pesada per a l’audiència.
A l’inici, Sílvia Abril va definir el cinema català: “Directe, sense artificis i sincer”. Una bona descripció que en molts moments s’hauria pogut aplicar al guió de la gala. En algun casos va pecar d’artificial. La presentació inicial de Mireia Portas i Sílvia Abril a l’escenari circular les obligava a fer una comedieta i una tonteria que feia patir i les allunyava d’aquesta sinceritat a la qual s’apel·lava al principi. Obliguen l’espectador a dubtar si està veient les actrius o uns personatges. L’homenatge al poble ucraïnès amb la presència de l’actriu Polina Dzhakaieva va ser un encert perquè el cinema no es pot separar de la vida. Però l’ordre de l’escaleta no li va saber donar el context adequat. Que immediatament després del discurs emocionat i d’aquell clima greu, l’actriu Iria del Río hagués d’anunciar des del seu costat “I els nominats al Gaudí pel millor muntatge són...” va ser una transició nefasta. Fins i tot va semblar dolorosa per a l’actriu que va haver d’assumir aquell canvi de to radical. En canvi, la interpretació de l’Stabat Mater des de l’exterior del MNAC en memòria dels difunts del gremi va ser una bona idea. Per la poètica de l’actuació i l’al·legoria de les fotografies projectades al cel. El discurs pel Gaudí d’Honor del director de fotografia Tomàs Pladevall i l’enginy màgic de la bombeta que es va treure de la butxaca (“Visca la llum! Visca l’ombra!”) va ser un dels moments estel·lars i un exemple de com fer honor a l’autèntic protagonista: el cinema.
La catorzena gala dels Gaudí va esforçar-se per ser diversa. Les dosis de reivindicació van ser més espontànies i fruit de la lògica dels mateixos premis. El triomf de les dones de la professió, el nou perfil dels actors i actrius que elles han dut a la pantalla, la temàtica de les pel·lícules nominades i el pes de l’actualitat van fer aflorar els valors necessaris. Sinceritat i manca d’artificis.
Al final de la retransmissió televisiva, els crèdits finals no van funcionar. No es llegien i van desaparèixer sobtadament. Ironies de la vida, un homenatge involuntari al maltractament habitual que reben els títols de crèdit de les pel·lícules tant a les sales de cinema com a la pantalla de casa.
