Hi ha imatges que s’arrapen a la memòria com una paparra. Penso en una fotografia, de colors esvaïts, on surten dos éssers humans. El de cos sencer és una dona, amb samarreta militar i pantalons de camuflatge, que duu a la mà una corretja de gos. A l’extrem de la corretja no hi ha un gos, però, sinó un home nu, tombat a terra. El rictus d’ell —dolor, esgotament, vergonya— commou; però el que esgarrifa és la mirada d’ella, bovina, insubstancial. Com qui es mira el quisso mentre fa un riuet. No pot il·lustrar millor la teoria de Hanna Arendt sobre la banalitat del mal. Ni és estrany que el fotomosaic sobre les salvatjades comeses a la presó iraquiana d’Abu Ghraib formés part de l’exposició sobre Sade i la maldat humana. El testimoni gràfic és del domini públic gràcies a la valentia d’un reservista americà, esparverat per la normalització de la tortura en el penal on servia. La seva denúncia va permetre identificar la soldat de la foto, Lynndie England. Però va ser Wikileaks qui va revelar l’anatomia del terror: les polítiques de detenció i els procediments operatius; autèntics llibres d’instruccions per al maltractament, que demostren que no eren fets aïllats ni excessos de ments pertorbades. Entre la informació d’interès públic que va alliberar per Wikileaks hi ha violacions dels drets humans a l’Iraq i a l’Afganistan. Animalades que cap animal cometria. Hi ha Guantánamo, el forat negre dels drets civils. Hi ha la contrademocràcia, en forma de ciberatacs a les eleccions, o l’espionatge per part de l’Agència de Seguretat Americana (NSA) via la xarxa d’ambaixades dels EUA. “Cotilleos”, en paraules de l’expresident Aznar. Alguns dels filtradors van guanyar notorietat (Eduard Snowden, Chelsey Manning), d’altres romanen anònims.
És revelador comparar la sort dels que alerten de les perversitats amagades, amb la dels seus responsables. Els uns, malgrat guanyar la batalla moral i rebre premis de consolació —com el Sam Adams, atorgat per l’Associació per a la Integritat en la Intel·ligència—, són perseguits per “traïció”. És el cas del militar que va filtrar l’esfereïdora fotografia, part d’una sèrie capaç de regirar l’estómac al més resistent. L’aleshores secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, va esbombar-ne el nom (Jo Darby) per “agrair-li” el coratge. Malgrat que ell i la seva família van patir l’amenaça de la gossada patriòtica, la violació de l’anonimat mai va ser sancionada. L’analista Chelsey Manning va ser castigada amb 35 anys de presó per haver facilitat a Wikileaks informació classificada. Les condicions del seu empresonament són denigrants —des d’una cel·la d’aïllament a Kuwait a un cubicle de dos per dos metres a Virgínia, on passava 17 hores diàries sense gairebé poder-se bellugar, assetjada pels guardians—. Al relator de l’ONU pels drets humans no li va caldre gaire esforç per reconèixer el tracte inhumà i degradant i Obama la va excarcerar. A Reality Winner —la jove traductora que va filtrar la prova de les ingerències informàtiques en les presidencials, negada en públic pels polítics— li van caure 6 anys. La pel·lícula Reality documenta el seu crim, saber la veritat i compartir-la. Tirar pel dret, mai més ben dit. El cas de Julian Assange és dolorós com una mossegada. S’enfronta a 175 anys de presó, una petició que anuncia un escarment, no una condemna. Tancat en una presó de màxima seguretat (Belmarsh, el Guantánamo britànic), ha seguit la vista d’extradició dins d’una gàbia de vidre, com una bèstia perillosa, quan l’única arma que ha gosat empunyar és la de la informació. Ves per on, la dona de la foto, la Lynndie, la que humilia i turmenta altres éssers humans sense perdre el somriure; la que s’hi retrata, cofoia; la que justifica, impertorbable, el martiri (“Feia el que em deien”, “Eren enemics”)… se’n va sortir amb tres, d’anys, dels quals n’ha pagat la meitat. Altres implicats van quedar impunes per una malentesa lleialtat corporativa. Tant és que violessin persones, la Convenció de Ginebra o qualsevol catecisme.
Qui diria, a hores d’ara, que els EUA són el bressol del whistleblowing. “Fer sonar el xiulet”, literalment—com explica Gay Talese a El puente, entre Brooklyn i Staten Island—, era el que feia el capatàs de quadrilla en les grans obres civils, per aturar la maquinària i avisar els treballadors en cas de perill. La versió nostrada, protagonista d’antigues estampetes d’estrenes de Nadal, és el sereno (“el del pito”, en cas de foc i altres urgències). Però el precedent de la protecció als alertadors és remot (1777), quan el Congrés va fer costat als mariners que van comunicar per carta com el seu capità, John B. Hopkings, maltractava els presoners anglesos. Un gest lluminós perquè ni el pedigrí familiar de l’oficial acomiadat ni el context de guerra van tapar la denúncia. Avui la seguretat s’ha convertit en un tòtem sagrat, pel qual se sacrifica la transparència, la llibertat de premsa i el dret fonamental a comunicar i rebre informació veraç. Les lleis que regulen la documentació classificada (des de la d’espionatge americana a l’espanyola de secrets oficials) són arbitràries, però no hi ha voluntat d’esmena. En les causes contra denunciants i periodistes els càrrecs són formals (accés no autoritzat, intrusió informàtica), no es pondera l’amenaça real per a la defensa nacional. ¿O és que la tortura o l’assassinat de civils desarmats (“dany col·lateral”) és innòcua? ¿Ho és l’engarjolament, sense càrrecs, de persones d’entre 14 i 89 anys, engrillonats i postrats, a l’infern de Guantánamo? ¿No són factors de risc el ressentiment i el desig de venjança per la humiliació i la massacre? Podem silenciar els udols, però no evitarem que la ràbia es propagui. Ni a l’Orient Mitjà… ni al Pròxim.
Tenim una infinita capacitat d'obeir i una infinita capacitat de rebel·lar-nos. És per això que el debat que incomoda, com al gos el morrió, no va sobre els límits del dret a saber, sinó sobre els límits del dret a ocultar, sobre els límits del poder. En la veu de Pasolini, el darrer profeta, “no hi ha res més anàrquic que el poder, fa el que vol”.
