Ètica a l’ombra

L’exclusió femenina té lloc en els centres de decisió, en la iconologia i en la consciència social

És probable que qui llegeixi aquestes ratlles no sàpiga que pateix parcialitat implícita, un 'trastorn' que afecta la majoria de la població. És fàcil, així mateix, que hagi provat com jo de desfer l’enigma (viral) sobre un pare i un fill que tenen un accident. El pare mor i el fill, malferit, necessita una complicada intervenció d’urgència per a la qual criden una eminència mèdica. Quan el veu a l’hospital, refusa entrar a quiròfan i addueix que no el pot operar perquè és el seu fill. Més del 80% ens empesquem una solució forçada en lloc d’una de natural: l’eminència és la seva mare. L’escassa presència de dones en llocs de poder o coneixement i en el nostre imaginari col·lectiu és a la base d’aquesta parcialitat inconscient. Ho vaig corroborar en una conferència sobre ètica a càrrec de dos experts del ram. Entre els referents ètics esmentats, ni una sola dona. L’omissió m’hauria passat per alt si no hagués estat, d’una banda, perquè anava precedida per l’aproximació sexista, lligada a una reproducció estereotipada i caduca de rols professionals. L’exemple de dues “secretàries” d’un director general, de les quals una n’és l’amant i percep un salari més alt —amb què un dels conferenciants volia il·lustrar-nos sobre les bondats de la transparència—, ens va il·lustrar, vet aquí, sobre els seus prejudicis de gènere. O la referència al “pare de família” com una categoria normalitzada en la societat actual i no com una rèmora del dret romà. D’altra banda, perquè el prototipus de virtut esmentat va ser la prudència, un valor tradicionalment associat a l’univers femení. No en va les companyies asseguradores bonificaven les conductores fins que el Tribunal de Justícia de la UE va considerar discriminatòria aquesta pràctica. Vull pensar que en el discurs del nostre catedràtic la “intel·ligència intuïtiva” es va imposar a la reflexió conscient.

Preservar de l’oblit les dones que mereixen un lloc d’honor en la memòria col·lectiva eixuga un deute moral

La mirada patriarcal no és patrimoni de cap col·lectiu ni gremi concret, però qui representa el poder o l’autoritat, inclosa l’acadèmica, o té assignat el monopoli de la força, té un deure afegit d’identificar els apriorismes i neutralitzar-ne l’efecte discriminador. Respon a aquesta convicció la política del departament de Justícia dels EUA, retallada per l’administració Trump, de formar policies, fiscals i altres funcionaris per fer front als biaixos inconscients de gènere, ètnia, religió, orientació sexual i estatus socioeconòmic. A casa nostra trobem iniciatives ciutadanes que pretenen corregir l’absència clamorosa de dones en l’arena pública, com ara #OnSónLesDones o Falten Elles, una acció de l'organització Hay Derecho que segueix la tècnica Name and Shame d’assenyalar i posar en evidència els dèficits detectats. Tenen tot el sentit perquè l’exclusió femenina té lloc, en cascada, en els centres de decisió, en els espais de visibilització reals o virtuals, en la iconologia i en la consciència social. Som lliures de desempallegar-nos dels clixés o de reproduir-los. Podem reivindicar la paritat sense demanar perdó ni permís. Podem fer visible la desigualtat de tracte malgrat que ens titllin d’obsessives, agitadores o “feminazis”, un neologisme que tot d’una insulta el feminisme i banalitza el nazisme. Podem també aplicar la “intel·ligència col·laborativa” a accions constructives, com el recull 'Mujeres' d’Eduardo Galeano. Preservar de l’oblit les dones que, pel seu capteniment exemplar, mereixen un lloc d’honor en la memòria col·lectiva eixuga un deute moral. Dignitat, justícia o coratge són béns escassos que algunes persones encarnen amb integritat, la coherència radical entre el que es diu i el que es viu.

Contra l’amnèsia social comparteixo un modest directori d’icones ètiques, encetat en una trobada amb professionals i activistes: Teresa de Calcuta, recurrent, per la seva vida d’entrega i servei; Frida Kahlo, contrapunt de rebel·lia, per projectar la seva llum creativa contra l’ombra allargada del seu company; Marisela Escobedo, també mexicana, per la reivindicació social, amb la guatemalenca Rigoberta Menchú i Karla Avelar, del Salvador, abanderada dels drets de la comunitat trans; Estela de Carlotto, presidenta de les Abuelas de Plaza de Mayo, incansables en la recerca dels desapareguts i la denúncia de la repressió argentina; Neus Català, supervivent de Ravensbrück, com a exemple de resiliència i compromís; Hannah Arendt, per la crítica raonada als totalitarismes i a la banalització del mal; Harriet Tubman, Ida B. Wells, Rosa Parks o Angela Davis, per alçar-se contra la discriminació racial; Eleanor Roosevelt, impulsora de la Declaració Universal dels Drets Humans; les sufragistes Emmeline Pankhurst o Clara Campoamor, per fer-nos avançar cap a la ciutadania plena; Marie Curie, per l’altruisme de posar els descobriments científics a disposició de tota la comunitat; Jane Goodall, primatòloga, per aplicar la seva humanitat al benestar animal; l’escriptora en llengua russa Svetlana Aleksiévitx, que dignifica amb la paraula justa el Nobel de literatura, suspès enguany pels escàndols de corrupció i abusos sexuals; Malala Yousafzai, per la valentia d’exercir el dret de les nenes a l’educació al Pakistan; Maggy Barankitse, per acollir milers de refugiats burundesos i educar per a la reconciliació; Salwa Bughaigis, advocada líbia; Berta Cáceres, defensora dels drets dels indígenes a Hondures, i la periodista d’investigació maltesa Daphne Caruana, cruelment assassinades. 'In memoriam'. En totes trobem una fe incombustible en el potencial transformador de l’ésser humà per fer del món un lloc menys inhòspit. Posar-hi nom i rostre humà és aixecar la veu contra l’ostracisme, sense contradir la naturalesa coral dels moviments que representen. I sense entelar els altres “referents ètics”, íntims i anònims, que ens guien en la resolució dels dilemes quotidians en les nostres vides atribolades. Mares i mestres assumeixen el pes de l’educació, reducte d’esperança i de superació col·lectiva; les unes, injustament absents en la consciència compartida, com la mare “eminència” de l’enigma; les altres, dolorosament assenyalades quan es confon el pensament crític amb l’adoctrinament sectari. Gràcies, a totes.

Més continguts de