13/05/2022

A Madrid no hi ha classes socials

2 min

Madrid és un paradís d'igualtat on es viu en harmonia, una mena d'Edèn sense serp, d'Olimp sense disputes entre els déus. Així ho veu Díaz Ayuso, que acaba de dir que en aquesta comunitat “no s'està pendent de quant guanya cadascú” i que, per tant, a la regió “no hi ha classes socials”. Ho comprovem una vegada més als bars, aquesta gran obsessió de la presidenta: “Aquí no ens importa la classe social de la persona amb qui et prens alguna cosa”.

Madrid, un país igualitari on potser no importa quant cobra qui s'asseu al teu costat en una terrassa, tot i que caldria preguntar-li al cambrer quantes hores de feina necessitaria per pagar-se una copa en aquesta mateixa terrassa si està situada, per exemple, al barri de Salamanca. Dues? Tres? Aquest cambrer, probablement immigrant, que potser viu a Puente de Vallecas o Villaverde i que, per tant, segons les estadístiques, té una esperança de vida d'uns tres anys menys que si visqués a Retiro o a Pozuelo i pogués pagar-se les copes al preu de les que es pren la presidenta.

El portaveu del govern de la comunitat, Enrique Ossorio, va dir fa poc que ell no veia els pobres de Madrid, el milió i mig que havia identificat un informe de Càritas sobre la capital. El mateix informe que assenyalava que el 22% de la població de la regió es troba en risc d'exclusió social. “Escolta, i per on deuen ser?”, es burlava Ossorio. Ell, com Ayuso, prefereix negar l'existència de les classes perquè vol esborrar el conflicte social, aquest “invent de l'esquerra”. Però a Madrid, una de les regions més desiguals d'Espanya i Europa, la desigualtat augmenta cada any des de fa trenta anys. És molt difícil negar aquesta realitat.

Lluny de l'harmonia social dibuixada pels càrrecs del PP, la capital d'Espanya mostra dues cares molt diferents: una ciutat “global”, connectada i pròspera, i una altra de poblada per persones amb feines precàries, sempre a punt de fer fallida, i gairebé despenjats dels mecanismes d'integració social. El problema és que aquest darrer segment no para de créixer i el que abans semblava una classe mitjana estable avui també camina sobre el filferro. L'abisme entre els grups socials i els territoris és molt visible. Només cal baixar del cotxe oficial i caminar una mica.

Però és millor negar la desigualtat si no es pensa fer res per reduir-la. El model de govern del PP per a Madrid lluny d'utilitzar els recursos de l'Estat per compensar aquestes diferències ja fa 27 anys que les està aprofundint, els anys que porta al poder. La seva aposta és la privatització i l'externalització tant de la sanitat com de l'educació, mentre es retallen al màxim els serveis socials i es redueixen els impostos de les rendes més altes. El seu model, en definitiva, té com a prioritat produir una societat plenament adaptada a allò que els neoliberals anomenen mercat. És a dir, més que una societat sense classes, el seu model és una taula rasa on la ficció de la meritocràcia amaga una realitat social de competència brutal convertida en barra lliure per a l'explotació.

Nuria Alabao és periodista i antropòloga
stats