La malcarada de la cua
“El vint-i-dos?”, pregunta la peixatera. I com que no contesta ningú, una parroquiana fa: “Jo tinc el vint-i-tres”. Inicien la conversa necessària. Que si aquestes orades me les podries netejar per al forn, que si que macos que són els musclos. “Perdona! Jo tinc el vint-i-dos, eh?”, fa una noia de pèls llargs i carbasses a les aixelles. “Ah, és que l’he cridat...”, diu la peixatera. “Molt fluix ho deus haver fet que no t’hem sentit, eh? Un altre dia fes-ho més fort!”, la renya. “És culpa meva”, diu la senyora del vint-i-tres, per ajudar la venedora. “Aviam, és que només vull rap, però justament estava fent la cua als dos llocs, per favor!”, insisteix l’altra. “Com el vols, el rap?”, li pregunta la peixatera, que podria ser la seva àvia, i és una experta tallant i netejant. “A mi? A mi m’és igual –remuga la clienta–. Jo no menjo ni carn ni peix, no hauria de ser aquí, m’ho han encarregat, com pots comprendre a mi fer això no m’agrada!” La peixatera se la mira desolada, amb uns ulls tristos i brillants. Només són les nou del matí. Li queda tot el dia de feina.
La clienta del vint-i-tres, així que l’enfadada marxa, aprofita per criticar. “Quin tracte més lleig, oi? –li diu a la peixatera–. A nosaltres què ens importa, que no vulgui ser aquí?”. I ella, la peixatera, fa: “Si sabessis... Això, en realitat, no és res comparat amb segons què...” Un home, el del vint-i-quatre, fa un cop de cap per assentir. Tots ells saben que aquella cua és un moment de respecte i cordialitat. Donar el bon dia, preguntar quatre coses, somriure per l’alegria que suposa poder estar comprant peix fresc, en un lloc tan bo, amb la sensació de gastar bé els cèntims per fer el menjar per a algú que estimes o que t’agrada. Acomiadar-se. Parlar amb els altres, preguntar-los què en faran, del que compren. “És que estar enfadat a la cua del peix és imperdonable”, diu la senyora del vint-i-tres. I el senyor del vint-i-quatre somriu i fa que sí.
