La màquina d'inflar globus i punxar-los

Podem dir el mateix que el dia del comiat d'Albert Rivera. El pas de Pablo Casado per la primera línia de la política espanyola ha estat una vergonya, i ho ha estat des del primer dia fins al darrer, des de la seva titulació acadèmica falsificada fins al discurset de comiat al Congrés, en què va tenir encara el cinisme de parlar de respecte a l'adversari i de vocació de servei. Com sempre, l'hemeroteca demostra que Casado ha fet exactament el contrari d'allò de què presumeix. Acaba de mala manera, com es mereix, un lideratge que sempre ha estat feble i erràtic, però que a la vegada ha estat també profundament tòxic per al debat públic, per al diàleg entre diferents, per a la democràcia. Tant Casado com la seva mà dreta, Teodoro García Egea, són persones de molt poques llums i, a la vegada, d'una baixesa moral que en alguns moments arribava a escarrufar. Com l'esmentat Albert Rivera, són personatges incapaços d'aprendre, i encara més d'aprendre dels propis errors. Tots els anys que visquin, els viuran sense comprendre què els ha succeït, i elaborant excuses de mal pagador per donar-se la raó a ells mateixos.

Tots tres, Rivera, Casado i Egea, juntament amb una colla ja bastant àmplia de figures menors (Cayetana Álvarez de Toledo, Juan Carlos Girauta, per dir-ne només dos) passen a engrossir la col·lecció del museu de joguines trencades de la dreta espanyola, una màquina realment voraç d'inflar globus per acabar punxant-los quan ja no li fan servei. La caiguda de Casado té una novetat remarcable, i és que fins ara semblava impossible que el president del PP, el partit més important d'Espanya, passés avall a la velocitat que ho ha fet ell. Això enforteix la previsió que encara veurem punxar-ne més, de globus: tardi més o menys temps, és plausible que la carrera política de la gran rival de Casado, la presidenta de Madrid Díaz Ayuso, faci la mateixa fi. O la de Santiago Abascal, el neofeixista líder de Vox, que l'altre dia ja va mostrar que comença a espantar-se i va lamentar que, si el PP naufraga, encara que Vox pugi fins on sigui possible, no n'hi haurà prou “per fer fora Sánchez de la Moncloa”. Tots són líders amb peus de fang, fantasmes lamentables que només saben treure pit i escopir verí, però sense història, ni consistència, ni projecte, sotmesos a la pressió d'un entorn mediàtic i digital (les xarxes han influït amb força en el ràpid enfonsament de Casado) que quasi sempre decideix per ells.

Ara el PP es confia a Feijóo, que certament té un altre tarannà però que representa el PP delinqüencial de sempre, el que porta quaranta anys usant i abusant de les arques públiques a la seva conveniència: no endebades, l'únic centre de poder del PP del qual encara no ha sortit a la llum pública l'historial de corrupció és Galícia. Pel que fa a la resta, més baix encara que un líder funest com Casado hi ha els seus aduladors, i com es converteixen, arribat el moment, en traïdors. L'espectacle de les rates fugint en estampida del vaixell que s'enfonsa és sempre fascinant i repulsiu.