Mare meva: 190.000 piscines a Catalunya!
A Catalunya hi ha 192.909 piscines! Quanta gent coneixeu que en tingui, de pròpia o de comunitària, a la primera o a la segona residència? En quantes us heu banyat? I després hi ha les públiques i les dels clubs privats, cobertes o a l’aire lliure. I encara les balneàries, calentones i borbollejants. Quin país tan fabulós i aquàtic. Però només hi ha una cosa que grinyola: la sequera. La maleïda i pertinaç –aquest adjectiu franquista– sequera. I un altre petit detall: som un país de mar (i d’uns quants escanyolits rierols). Ens calen tantes piscines? Ara les tornaran a deixar omplir totes o quasi totes?
A casa en teníem una, de piscina. La va fer el pare a pic i pala, a la casa d’estiu. L’aigua era freda, glaçada. Era un espai de socialització, d’amistats i tertúlies. Hi vaig aprendre de política. Potser fins i tot hi havia passat el Pujol, per aquella caseta amb jardí. Parlo dels llunyans anys 60, quan jo només mig existia i la política clandestina la feien quatre gats. Remullats i escaldats. Però, ai!, teníem piscina.
La dada la donava l’altre dia l’Andrei Boar i em va fer pensar en la fabulosa exposició Suburbia, amb què el CCCB celebra els seus 30 anys. És una exposició marca de la casa: urbanisme plasmat atractivament a través del cine i la literatura, amb mirada glocal. Dels EUA a Catalunya. Del somni americà de la caseta amb jardí –i amb el temps amb piscina– al somni català de la casa i l’hortet, proclamat per l’avi Macià aviat farà un segle. I tot fins a arribar al malson actual de les urbanitzacions isolades, mal acabades, d’una arquitectura adotzenada (per dir-ho suau), devoradores d’aigua i energia. És l’urbanisme del cotxe privat. És un pur desastre. Quina exposició tan meravellosa i quin país tan lamentable.
Independència? Potser que ens ocupem de la dependència del cotxe. El que ens cal són unes Rodalies que funcionin, uns ajuntaments que recepcionin les urbanitzacions i hi posin ordre, una Generalitat que recapti els impostos i inverteixi en serveis (educació, sanitat, investigació, cultura...) i en equilibri territorial. Ens calen més pobles i menys urbanitzacions. Ciutats amb barris endreçats. Molta feina a fer. La vitalitat de la llengua també depèn de l’urbanisme, sí. Si no hi ha teixit urbà, que vol dir teixit social, malament. La segregació no ajuda el català. Se’n parlarà, en la campanya, de tot això? O només de restitució i referèndum? La sobirania, malgrat Ayuso, jutges i cia, la dono per descomptada. Anem-hi. Però... Un moment. Pensem. Pensem?
Abans a les masies hi havia basses, que no eren per banyar-se, sinó per regar els horts. La gent no sabia nedar. Els primers que van sortir a mar amb fins lúdics van ser els estiuejants culblancs benestants i els pintors bohemis. Eren quatre gats. Les fotos d’època, sèpia descolorit, són evocadores del món d’ahir. Un miratge que va acabar malament. Sí, l'efímera república amb autogovern, la Guerra Civil i la infecta dictadura. Una calamitat.
Les piscines van arribar amb el desarrolismo i la segona industrialització consumista. El 600 i el Dos Cavalls, les vacances pagades, el càmping i la caseta al camp. Havíem de fugir de l’urbanisme insalubre i hem acabat espatllant el paisatge i el medi ambient. Foix ja s’exclamava: «Tot n’és ple / Quants pobles afollats pels arquitectes / Tot n’és ple / Quantes platges amb fressa de garatges». Alguns nyaps ja no hi ha qui els arregli. La majoria fa veure que no ho veu, començant pels alcaldes. Política de campanar. No tinc gaires esperances en els futurs inquilins de la plaça de Sant Jaume. Queda molt lluny la benemèrita llei de barris de l'Oriol Nel·lo.
Ens ofeguem en un got d’aigua, en una piscina. En 192.909 piscines. Ja serem lliures, un dia. Potser. Però ara tenim problemes concrets, tangibles, inajornables. No podem anar procrastinant com sempre. Perquè llavors passa el que passa. I tot va pel pedregar. Els pagesos ja no poden més, els obrers volen ser funcionaris i els empresaris especulen.
Sort en tenim del CCCB, que ens fa pensar una mica. Primer pensar i després actuar: aquesta és la recepta. Més vella que l’anar a peu. La feina la fan els cansats. Ànims.
