Bill Maher, el comediant de referència de la progressia nord-americana (la gent que allà s’anomenen liberals) ha sorprès la seva parròquia explicant una recent trobada amb Donald Trump a la Casa Blanca, amb sopar inclòs. Maher i Trump tenen un llarg historial d’insults creuats, fins i tot alguna demanda, però això no ha estat obstacle perquè Maher, en el seu xou, expliqués que el president havia estat “amable i mesurat” en la trobada, que va tenir lloc el 31 de març. En el sopar van intercanviar punts de vista, bromes i fins i tot alguna coincidència (com, per exemple, que Europa s’ha de fer càrrec de la seva pròpia defensa). “I si això molesta els haters de Trump, se me’n fot”, va afegir l’humorista, que a més va atacar els que “en lloc de dialogar prefereixen escriure el mateix editorial un milió de vegades”.
El que més va sorprendre Maher –si l’hem de creure– és que l’endemà d’aquesta trobada tan cordial Trump va comparèixer en públic amb la seva agressivitat habitual, les seves sortides de to i la seva malaptesa. I conclou que aquest Trump desaforat, el Trump que es mostra davant dels micròfons i les càmeres, és una mena de màscara que no té gaire a veure amb la realitat. És ben curiós, perquè dies enrere, quan Trump va dir en públic que tots els líders mundials li estaven “llepant el cul” arran de l’afer dels aranzels, jo vaig pensar just el contrari: que el president és un personatge sense filtres, que parla en públic igual que ho faria en privat. I que això, que a la majoria ens sembla una vergonya i una irresponsabilitat, per als seus adeptes és una virtut.
Segons Maher, doncs, Trump actua com qualsevol polític, és a dir, amb una doble cara; però mentre que la majoria es deixa anar en privat i intenta ser “amable i mesurat” en públic, ell fa el contrari: es força a mostrar-se maleducat i intolerant per oferir als seus votants la imatge del xèrif fatxenda i de gallet fàcil que volen que dirigeixi els Estats Units. Això és bàsicament el trumpisme: una impostura que consisteix a capgirar els termes del doble joc de la política. Les persones normals, les que miren d’identificar-se amb els seus votants, no venen; venen els líders intempestius, convençuts, arrogants, incapaços d’admetre un error.
Totes les comparacions són odioses, però de Hitler i de Mussolini també es deia que en privat eren persones normals –d’idees malèfiques, esclar– però molt capaces de mostrar actituds humanes i cordials amb els seus animals de companyia i els seus éssers propers. Aquell Hitler “extremadament simpàtic” que va encaterinar Leni Riefenstahl. Eren personatges conscients que justament la seva imatge pública de líders il·luminats i irascibles era el que enardia les masses deleroses de posar-se al darrere d’un lideratge fort. Aquest és el fonament psicològic del feixisme: la pèrdua de la confiança en allò que és col·lectiu, i el dipòsit de l’esperança en el guia providencial que no es confon amb el poble, sinó que se’n distancia volgudament, amb un posat altiu, sacralitzat, més enllà de les discussions i els dubtes que en la democràcia són essencials, però que en una dictadura són potencialment delictes de lesa majestat.
Com a admirador de Bill Maher, estic desconcertat. Entenc que acceptés un sopar a la Casa Blanca –qui s’hi negaria?–, però la publicitat que ha donat a la trobada, i aquesta mena d’epifania que ha tingut amb el personatge que més ha criticat i ridiculitzat, em fan pensar si aquest Trump “cordial i receptiu” no era també una màscara pensada per fer caure Maher de quatre potes en una trampa publicitària. O això, o bé els liberals han decidit que és hora d’assumir que Trump –el trumpisme– no és un accident en la història dels Estats Units.
