Mentides i hipocresia d’una islamista al 'Cafè d’idees'

En aquest país pots aparèixer a la televisió pública a dir mentides i que no passi res. Najia Lotfi va ser convidada en tant que dona musulmana al Cafè d’idees de la Gemma Nierga i es va erigir en representant de totes les que pertanyen a aquesta confessió religiosa amagant una dada rellevant: que ella no només és creient, sinó que és militant d’un partit islamista. És a dir, una formació política que té com a objectiu final l’establiment d’un estat islàmic basat en la xaria. No és que sigui simpatitzant o que li puguem atribuir una certa afinitat amb el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), sinó que en va ser diputada. Amb un estrany do de la ubiqüitat va ser-ho just durant el primer mandat de l’Ada Colau, i mentre a la cambra marroquina formava part de les files que volen que la vida de tots els marroquins estigui basada en l’Alcorà, a Barcelona s’inventava una suposada banca ètica i rebia subvencions del consistori i no li feia cap fàstic a acceptar diners que paguem infidels com vostè i jo.

Per saber qui és Najia Lotfi cal saber què és el PJD, el partit pel qual va ser diputada: una formació islamista que s’oposa a qualsevol proposta d’igualtat per a les dones, que es presenta sempre com un perill que va en contra dels valors familiars de la societat marroquina i de la religió. Per tant, quan Lotfi diu que a les dones no se les obliga a res dins de l’islam, menteix. La senyora no ens explica el que va passar al Marroc aquest darrer any, quan les organitzacions de drets humans, d’esquerres i feministes van proposar una modificació del Codi de Família per avançar en drets fonamentals: que el seu partit hi estava en contra. Està en contra de l’herència igualitària (al Marroc les dones hereten la meitat que els germans homes), de la igualtat en la tutela dels fills i del reconeixement del treball domèstic fet per la dona, i, el més flagrant de tot, es van oposar a acabar definitivament amb el matrimoni infantil. És a dir, amb la pura i simple pederàstia legalitzada que existeix a l’islam des del naixement de la religió i que no és un invent d’islamòfobes malpensades que tinguem la dèria d’anar contra la convivència i l’harmonia interreligiosa. En la modificació del Codi de Família del 2004, de fet, el matrimoni de menors va quedar prohibit, però amb la possibilitat que es pogués permetre en aquells contextos en què el jutge ho considerés adequat. A la pràctica encara hi ha molts llocs on les nenes són casades de manera absolutament legal. També deu ser perquè ho volen, com deia Lotfi; les nenes deuen voler ser víctimes de la pederàstia institucionalitzada. Abdelilah Benkirane, el secretari general del PJD, considera que una nena es pot casar a partir de la pubertat. O sigui que si una nena té la regla als nou o deu anys, ja pot ser “donada”.

Però el més vergonyós, la indecència més gran, carregada d’una violència vomitiva contra les dones, va ser l’afirmació de Najia Lotfi que les dones afganeses porten el burca perquè volen. Just l’endemà que la molt ètica fonamentalista pronunciés aquestes paraules a la televisió pública, jo coincidia en una taula rodona amb una jove que va fugir del règim dels talibans fa nou mesos i que ens explicava, amb la veu trencada, el que havia suposat aquesta dictadura misògina i com les seves vides havien canviat d’un dia per l’altre. No som idiotes, senyora Lotfi, i estem informades del que passa a l’Afganistan, a l’Iran, al Marroc, al Raval, a Vic, a Salt o a Reus, i sabem que vostè no només no defensa els nostres drets sinó que és la secció femenina d’un moviment d’ultradreta islamista que aquí es presenta com a víctima perseguida mentre en la intimitat somia amb l’establiment d’un estat islàmic mundial basat en la seva visió totalitària de la religió. No, no és la nostra cultura, és la seva política teocràtica misògina i radical basada en el nostre sotmetiment perpetu.