Més competències per a les ciutats
Al’exalcalde de la ciutat nord-americana de Denver, Wellington E.Webb, se li atribueix la frase següent: “El segle XIX va ser el segle dels imperis, el XX va ser el dels estats nació i el XXI serà el de les ciutats”. Si bé els estats continuen sent els actors predominants en el sistema polític, el rol que les ciutats estan jugant a l’esfera internacional ha canviat. Fa 40 anys, poques persones coneixien el nom dels alcaldes d’altres ciutats. Actualment, les màximes representants de ciutats com París, Londres i Barcelona són cares conegudes i sobretot impulsores d’una acció internacional de ciutats. L’acció internacional ha esdevingut una política pública, que es tradueix en iniciatives dirigides a les relacions internacionals, la cooperació internacional i la projecció econòmica internacional.
En efecte, des dels anys 80 les ciutats i els governs metropolitans han desenvolupat xarxes internacionals de ciutats, que tenen diversos objectius. En primer lloc, intercanviar experiències i bones pràctiques per poder millorar les polítiques públiques. Les ciutats tenen reptes semblants, i el fet de compartir experiències ajuda a millorar la manera d’enfocar-los. El Grup de Lideratge Climàtic, conegut com el C40, va néixer com a resposta al canvi climàtic, i més recentment la Cities for Global Health ha emergit com a reacció als desafiaments causats per la pandèmia. També a la Conferència Mundial del Clima de les Nacions Unides, la COP26, es va fer palès el rol capdavanter de les ciutats en la lluita contra els efectes del canvi climàtic, amb la presentació de propostes i iniciatives amb resultats immediats.
A part d’això, les xarxes internacionals permeten aliances perquè les ciutats puguin fer de lobi. Per exemple, a Europa existeix la xarxa European Metropolitan Authorities, impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) el 2015. Aquesta xarxa reuneix representants dels diversos governs metropolitans europeus amb la voluntat de compartir experiències, impulsar projectes conjunts i posicionar-se i defensar els seus interessos davant la Unió Europea i els estats. De fet, no hi ha un òrgan representatiu de les grans ciutats i àrees metropolitanes a Europa, que s’integren al Comitè de les Regions, de tipus consultiu. Precisament, l’AMB acaba de presentar el seu primer pla d’internacionalització 2021-2025, que estableix l’estratègia internacional de la institució. Un dels seus objectius principals és impulsar la captació de finançament per a projectes estratègics (com s’està fent amb els fons Next Generation). També es proposa reivindicar la dimensió metropolitana en les diferents agendes europees i internacionals i potenciar la innovació i la gestió del coneixement.
A més de la participació de les xarxes internacionals de ciutats, els governs locals i metropolitans també tenen plans de cooperació internacional. En efecte, Barcelona va ser una de les primeres ciutats a desenvolupar aquesta eina, amb l’anomenat Districte 11, creat l’any 1992 per donar suport a Sarajevo arran del setge que patia. La campanya a favor de destinar el 0,7% del pressupost de les diverses administracions a la cooperació internacional va tenir el seu punt àlgid l’any 1994, amb l’acampada a la Diagonal. A Catalunya, algunes ciutats com Barcelona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Santa Perpètua de Mogoda continuen destinant aquest percentatge a la cooperació, com també ho fa l’AMB.
En resum: l’acció internacional de les ciutats ha esdevingut cada vegada més important. Actualment es dona per descomptat que l’alcalde d’una gran ciutat té una projecció internacional i hi ha polítiques que tenen aquesta dimensió. Tanmateix, un cop acabat el 2021 encara és aviat per afirmar que el segle XXI serà el segle de les ciutats. Per fer-ho realitat caldria que tinguessin més recursos financers i més poder polític. En efecte, les ciutats haurien de tenir més capacitat d’inversió i també les competències per poder fer front a temes clau com l’emergència climàtica i social. Per exemple, arran de la crisi global dels refugiats, algunes ciutats -com Barcelona- van mostrar-se obertes a acollir-ne, però no tenien les competències necessàries per fer-ho. Precisament, els grans reptes actuals són globals però tenen un impacte directe en el nostre dia a dia i en l’àmbit més proper, el local.
