Fa exactament set dies se celebrava al Museu Cerdà de Puigcerdà la XXIII Jornada de la Professió Mèdica dins el marc de la Universitat d'Estiu Ramon Llull. Les ponents a les taules rodones van ser majoritàriament metgesses. De fet, a Catalunya hi ha majoria de dones a la professió mèdica, i entre les generacions més joves la proporció és del 70%, però no ha estat fins aquest 2025 que una dona ha presidit per primer cop un dels quatre col·legis catalans. En concret, aquest febrer de 2025, Elvira Bisbe, anestesiòloga de l'Hospital del Mar i fins ara vicepresidenta del Col·legi de Metges de Barcelona, ha marcat una fita convertint-se en la primera dona presidenta d'aquest Col·legi des de la seva fundació el 1894.
A la resta del món, he pogut trobar altres referents, com ara Josephine Barnes, la primera dona presidenta de la British Medical Association el 1979; Nancy Wilson Dickey, la primera dona presidenta de l'American Medical Association l'any 1998 o Patricia Joy Numann, presidenta de l'American College of Surgeons el 2011. Probablement n'hi ha d'altres en diferents contrades, però com sol passar amb els lideratges femenins, no sempre són prou visibles i no és fàcil trobar-ne referència.
L'arrel històrica es remunta a l'any 1866, quan Ann Preston va ser nomenada degana del Woman's Medical College of Pennsylvania i es va convertir en la primera dona al món a liderar una institució mèdica reconeguda –això sí, exclusiva de dones–. Preston va ser una autèntica defensora de la igualtat i va impulsar una revolució educacional que trencava els murs d'un univers mèdic exclusivament masculí. Ella, malgrat els insults i coaccions que va rebre, va aconseguir que les autoritats hospitalàries acceptessin estudiants dones en pràctiques clíniques.
A Europa, la lliçó americana va tenir continuïtat amb Elizabeth Garrett Anderson, que el 1883 va presidir la London School of Medicine for Women. Gairebé a la mateixa època, en països com Austràlia (Victorian Medical Women's Society) o arreu del món es multiplicaven iniciatives i associacions femenines mèdiques, tot teixint una xarxa global de lideratge femení, sovint invisibilitzada.
El lideratge femení en medicina ha estat una carrera d'obstacles i de petits avenços significatius: l'accés a la universitat, poder fer pràctiques clíniques, exercir la professió lliurement i, finalment, la presència i lideratge en col·legis professionals. Cada fita, des de Preston fins a Bisbe, n'ha obert una altra per a les següents generacions.
Com a societat, tenim l'oportunitat de transformar aquestes fites excepcionals en una normalitat quotidiana. El lideratge de dones en medicina ha d'obrir camí a una professió més igualitària, amb més dones dirigint institucions mèdiques i universitàries, polítiques d'equitat reals i un entorn sanitari respectuós amb la diversitat. Perquè, al capdavall, una professió igualitària és el millor antídot per construir una societat més justa i equitativa per a tothom.
