Fins i tot el ministre de Cultura ha intervingut en la polèmica que fa dies que arrossega Mushkaa. La jove cantant va lamentar que a l'hora de defensar el català “hi ha gent, no tothom, que ho fa d’una manera tan agressiva que fa que els que parlen castellà se sentin rebutjats”, paraules per les quals va rebre un xàfec de crítiques, i crítiques per les quals el ministre ha sortit en defensa de l’artista dient que fa més ella “per la cultura catalana que alguns talibans de la llengua”.
Urtasun hauria pogut estar més ministre i menys comentarista, però ja se sap que la política surt cada dia a patrullar i localitzar les polèmiques disponibles per mantenir la tensió ideològica autojustificativa i s’arrapa a marques personals que considera de profit per clavar-hi la bandereta del partit en un racó.
En relació al català, la susceptibilitat és màxima, total i absoluta. A favor i en contra. I des de fa segles. I en els nostres dies és pitjor perquè, si vols bronca, la xarxa està oberta de dia i de nit, com els casinos de Las Vegas. El motor de la història està passant a ser la crispació. En aquest sentit, que un ministre compari si una artista fa més que tots els emprenyats a la xarxa és un exercici estèril que només contribueix a tornar a carregar les escopetes amb més perdigons. A Mushkaa se li ha de dir que no tingui por d'opinar i que aprengui que les xarxes són la selva. Però agafar-se als maleducats, ofesos i indignats de les xarxes per marcar un punt d’equidistància, com si defensar el català fos una cosa de gent perillosa, és molt fàcil i ens fa oblidar el fonamental: la inferioritat del català és una raó de ser de la política espanyola, ara i des de fa segles. I aquí és on cal preguntar al ministre espanyol de Cultura quines polítiques pensa impulsar per omplir de contingut la seva pròpia afirmació, que “el català és de tots i la cultura catalana la fem entre tots i totes”.
