Fa gairebé 15 anys que impulsem millores en la qualitat institucional de les nostres administracions amb l’objectiu d’assolir una major complicitat amb la ciutadania i, per tant, una major legitimitat social. Es tracta d’un conjunt de reformes orgàniques com la transparència, la rendició de comptes, l’Administració oberta, la integritat i lluita contra la corrupció, sistemes interns de compliance, etc. Tot plegat es va desplegar amb bon criteri, ja que aquests ingredients de qualitat institucional representaven l’eterna assignatura pendent de les administracions nacionals en comparació amb les dels països més avançats i madurs en el pla democràtic. Passar de la retòrica a la pràctica no ha estat senzill i les administracions han hagut d’invertir un volum extraordinari de recursos per poder implantar aquestes estratègies. El resultat de tot això genera dues paradoxes. La primera: que, de manera sorprenent, els ciutadans corrents han acollit amb absoluta indiferència totes aquestes novetats. La segona: que els esforços organitzatius per complir aquestes noves exigències han anat en detriment de la qualitat dels serveis públics i, en aquests moments, la legitimació social de les administracions públiques està, segurament, en el seu moment més baix en les darreres quatre dècades. En definitiva: hem impulsat uns instruments per gaudir de major complicitat social i el resultat ha estat just el contrari. Posem sobre la taula algunes reflexions sobre el que ha esdevingut durant els darrers anys:
Hem implantat un model de Bon Govern de manera desestructurada, complexa i confusa que ha asfixiat la gestió pública. En un moment en què volíem suavitzar els processos burocràtics interns hem incorporat unes noves exigències que, dissenyades de pressa i corrents, han despertat una burocràcia 4.0. Entre la mala burocràcia tradicional, encara no erradicada, i la nova burocràcia, la gestió pública es preocupa més que mai pel seu melic i deixa a la intempèrie la ciutadania.
L’essència de la gestió pública resideix en l’efectivitat dels serveis públics sense oblidar (sempre tendeix a oblidar-se) garantir la seguretat jurídica en l’activitat reguladora de l’Administració (llicències, autoritzacions i disciplina en diversos sectors), que és el que facilita el creixement econòmic i el benestar col·lectiu. De què serveix ser transparents i aportar dades obertes si els ciutadans es veuen immersos en tràmits cada vegada més lents i que fins i tot són inaccessibles per a algunes persones? Les reformes orgàniques de millora de la qualitat institucional de les administracions no poden seguir una lògica de suma-zero que vagi en detriment de la qualitat dels serveis públics.
Hem implementat una Administració oberta i íntegra (per simplificar etiquetes) amb una extraordinària exuberància administrativa (moltes iniciatives i canals paral·lels i diverses instàncies responsables de les mateixes) que ha generat uns costos interns insuportables i molts interrogants sobre la seva eficiència.
De la mateixa manera que hem estat hiperactius impulsant palanques internes per atendre l’Administració oberta i íntegra, hem estat garrepes en la capacitat d’accés de la ciutadania a aquestes novetats (per exemple, barreres per accedir a determinades informacions).
Aquestes barreres només les solen superar alguns actors com són els mitjans de comunicació, alguns escassos equips de recerca científica i persones amb intencions filibusteres. En moltes ocasions, aquests ciutadans són empleats públics molestos per conflictes interns variats que aprofiten aquests canals per posar en un compromís no només l’equip polític sinó tota la institució. Això dona lloc a una nova perplexitat administrativa: empleats públics dedicant ingents esforços a contestar altres empleats públics disfressats de ciutadans aparentment preocupats per la integritat del sistema. Recentment s’ha detectat una novetat: la utilització d’aquests canals per empleats públics jubilats que, per diversos motius (disconformes amb la seva jubilació, greuges històrics, disputes corporatives o polítiques, etc.), poden arribar a col·lapsar aquests canals.
D’altra banda, els canals interns d’integritat i de compliance, que són absolutament imprescindibles per a la higiene de l’organització, solen ser excessivament utilitzats per empleats molestos que transformen la seva insatisfacció laboral en greus denúncies que generen mals de cap als tramitadors interns.
A tot això hi hem de sumar institucions externes de control com poden ser les Oficines Antifrau, que han generat grans expectatives als alertadors, però massa sovint s’han inhibit d'aprofundir en la corrupció, argumentant que per a això existeixen les instàncies judicials. S’han detectat moltes denúncies per minúcies, en el millor dels casos, i, en el pitjor, per infraccions inexistents, que, si es tramiten amb intensitat i segons l’exigència de bon rendiment, acaben generant situacions de pressió per a directius i empleats públics. L'efecte pervers de les bústies de denúncies és que tenen uns riscos importants tant en el sector públic com en el privat, i s’han d’abordar amb mecanismes de protecció, també per als afectats. Els alertadors encara esperen un bon sistema de tutela i protecció efectiva.
És obvi que els postulats de l’Administració oberta i íntegra s’han de mantenir, però també s’haurien d’ordenar i racionalitzar per evitar que els ciutadans siguin desatesos en les seves necessitats més bàsiques a causa que els empleats públics quedin atrapats en burocràcies o tramitacions que no tenen cap relació amb l’interès públic ni amb el Bon Govern. Pretendre que cal més burocràcia per assegurar el bon govern, tal com ha defensat l’actual director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, és caminar en direcció contrària a l'eficiència. L'honestedat pública comença per com ho fem.
