L’hora de la serenitat

L’autèntic repte serà penetrar en els barris de l’antiga immigració, avui plens de banderes espanyoles

El 9-N del 2014 prop d’1,9 milions de catalans van optar pel sí-sí; el 27-S del 2015 prop de 2 milions van optar per una candidatura independentista (Junts pel Sí o la CUP), i l’1-O del 2017 una mica més de 2 milions van optar pel sí.

Amb la xifra més alta de les tres anteriors els partits independentistes no arribarien al 50% dels vots que s’emetran el dia 21-D, però amb la xifra més baixa, i encara que vagin dividits en tres llistes, sumarien la majoria absoluta al Parlament. Es tractaria d’una extraordinària victòria moral que incrementaria la pressió sobre l’estat espanyol pel que fa als presos i pel que fa a un referèndum legal. D’altra banda, permetria recuperar la Generalitat i preservar la immersió lingüística, els mitjans de comunicació públics, la policia i tantes coses més. Finalment, permetria continuar construint un projecte de futur. En canvi, un resultat que fos significativament pitjor justificaria la repressió, impulsaria la recentralització i desmoralitzaria l’independentisme.

Es pot somiar en resultats millors que aquells, però fer-ho és, ara per ara, perdre el temps. En canvi, mantenir-los és factible. Per tant, la prioritat ha de ser repetir els vots aconseguits en les tres conteses abans esmentades.

Comprenc la impaciència i la ràbia dels que dimecres tallaven carreteres i vies ferroviàries, però aquesta no és ni pot ser l’estratègia

Des d’aquest punt de vista, ens hem de preguntar si jornades de protesta com la de dimecres ajuden o no a aquest objectiu.

Comprenc la impaciència i la ràbia dels que dimecres tallaven carreteres i vies ferroviàries, però aquesta no és ni pot ser l’estratègia. Potser ho hauria estat si Rajoy hagués optat per una intervenció prolongada de la Generalitat, però Rajoy -intel·ligentment o forçat per Europa- ha optat per eleccions immediates. En aquest context, les protestes disruptives ens fan més mal que bé. D’una banda, no alarmen a ningú important (la prima de risc del deute espanyol no ha deixat de baixar des del pic immediatament posterior a l’1-O), però irriten molts ciutadans que són potencials votants; de l’altra, empitjoren la imatge interna i externa de l’independentisme i, per tant, afebleixen la defensa dels presos, que es basa en el caràcter no violent del moviment. “El conseller @joseprull va dir-nos que només els vots els traurien d’allà”, havia piulat un dels seus més estrets col·laboradors. Més clar, l’aigua.

Justament perquè l’Estat ha demostrat que està disposat a usar i abusar de les seves armes, és bàsic tenir clares les idees.

En primer lloc, cal reconèixer que dos milions de persones compromeses amb una causa són una cosa molt seriosa, però que l’estratègia dissenyada cuita-corrents després del 27-S era una fantasia. Em refereixo a la construcció d’unes “estructures d’estat” que permetessin controlar el territori de manera eficaç després d’una declaració unilateral d’independència que es produiria en funció del resultat d’un referèndum.

L’objectiu és eixamplar el suport, i la millor manera de fer-ho és governar de manera eficaç i no sectària

L’estratègia va fallar perquè era impossible, i els membres del Govern n’eren conscients, com han posat de manifest converses telefòniques que ara han sortit a la llum. A sobre, no es va voler reconèixer que el referèndum, malgrat l’heroisme de tanta gent, no havia pogut reunir prou garanties. Però, sobretot, va fallar perquè no es pot actuar unilateralment amb dos milions de vots sobre un cens de cinc milions i mig, encara que donem per bo que, d’aquests, un milió (llarg) no votarà mai.

Diumenge passat Joan Tardà va reconèixer que l’independentisme havia abusat de l’estelada i havia deixat la senyera en mans de l’unionisme. També va dir que cal bastir ponts amb aquells que, sense ser independentistes, consideren que han de ser els catalans els qui decideixin el futur de Catalunya, i que cal compartir amb ells la demanda d’un referèndum pactat. Tardà es va arriscar, però va fer un gran favor a la seva causa, perquè aquest és el camí: acceptar la realitat, obrir-se i perseverar.

No sols per guanyar les eleccions; també per seguir avançant, perquè, recuperada la Generalitat, del que es tractarà és d’eixamplar el suport, i passar dels dos milions als dos milions i mig com a mínim.

Aquest objectiu és possible, i la millor manera d’arribar-hi és governar de manera eficaç, honrada i inclusiva (o sigui, no sectària).

La marxa de seus socials, el boicot a productes catalans i els talls a les vies de comunicació de dimecres passat exigiran fer un gran esforç per demostrar que els independentistes som gent d’ordre. Però l’autèntic repte serà penetrar en els barris de l’antiga immigració -avui plens de banderes espanyoles- i demostrar amb la proximitat i amb els fets que els seus habitants són els que més tenen a guanyar de la transformació de Catalunya en un país més ben governat.

Tenim un gran objectiu, la possibilitat d’assolir-lo i molta feina per fer. Ara no podem perdre els nervis.

Més continguts de