1. És una dèria que em persegueix. De petit, quan viatjàvem amb cotxe per Europa, comptava cementiris. De més gran, volia saber quines eren les darreres paraules que havia dit qualsevol familiar que canviava de barri. Després, he mirat d’esbrinar quina és l’última música que han escoltat en aquest món les persones que he estimat. A vegades, he entrat a casa del parent mort i he tret el CD que tenia a l’aparell d’alta fidelitat. Sempre m’ha fascinat mirar d’interpretar la data de la mort d’una persona. Busco patrons, faig càbales i acabo perdut en el no res de les casualitats. Però alguna cosa hi ha el 23 d’abril que Shakespeare, Cervantes i Pla morissin el mateix dia. I, més encara, no pot ser una broma de l’atzar que Francesc Macià, Pompeu Fabra i Joan Miró morissin el dia de Nadal. Mai no sabrem si Jesús va néixer el 25 de desembre, però sí que està certificat que Macià, Fabra i Miró van fer mutis tal dia com avui, igual que Charles Chaplin. Això pot ser un senyal, un missatge que no arribo a desxifrar o, senzillament, una charlotada.
2. Pompeu Fabra va morir el dia de Nadal de 1948, avui fa 75 anys. En tenia 80 i vivia a l’exili. La seva mort està documentada. El dia de Nadal, el matrimoni Fabra va anar a passar el dia a Perpinyà, a casa de la seva filla Dolors. Un àpat en família, amb Fabra gaudint dels quatre nets. A la tarda, van tornar en tren cap a Prada. Al cap d'una hora van ser a l’estació. Feia fred i, de camí cap a casa, Fabra es posà la mà al cor. Vivien en un segon del carrer dels Marxants i, en pujar les escales, es va cansar. Es va asseure a la cuina i va demanar a la Dolors, la seva dona, que li donés un vas d’aigua. A dos quarts de nou, la Dolors i la seva filla Carola van sentir la trencadissa d’un vas de vidre. Quan van entrar a la cuina, en Pompeu era mort.
3. Francesc Macià va morir el dia de Nadal de 1933, avui fa 90 anys. Ell en tenia 74. L’Avi diuen que va morir d’apendicitis, una causa ben prosaica per a un heroi. Diu la llegenda que fins a última hora va ser a la Generalitat despatxant amb els seus consellers. Que era a Palau, sí. Que estigués per treballar, no ho sembla pas. Just dos anys després de la mort, el seu secretari Joan Alavedra va explicar a Ràdio Barcelona “la mort del president Macià”. “Ja feia dies que durava l’angoixa –va narrar el secretari–, en la seva cambra resistia a la mort. Hi lluitava. Mancava tanta feina… No volia morir. Ni ho creia. Però així que ho va comprendre, va acceptar la mort”. Explica com als darrers minuts, de matinada, donya Eugènia i la seva filla li eixugaven la suor del front. Ell li va agafar un braç, Ventura Gassol l’altre, i van notar “un tremolor d’ocell, d’àliga que es mor”. En aquell moment, Catalunya tenia tres milions d’habitants. Un milió va sortir al carrer al seu funeral.
4. Joan Miró va morir el dia de Nadal de 1983, avui fa 40 anys. Ell en tenia 90 i era a Mallorca. A les tres de la tarda, acompanyat de la Pilar, de la seva filla Dolors i de tres dels seus nets, el cor va deixar de bategar. La discreció, que va ser una constant en la vida de l’artista, va ser també una característica del seu final. Quatre dècades després, no n’han transcendit detalls. Per exprés desig del difunt, les esqueles i les exèquies es van fer en català. Els principals diaris del món van posar la seva mort en portada. Va ser enterrat al cementiri de Montjuïc, prou a la vora de la tomba del president Macià.
5. A casa, de tendència laica per acumulació de decepcions divines, en comptes de recitar la dècima de Nadal el pare tenia el costum de repetir uns rodolins de làpida. “Aquí jau en Pere Pons, pastisser de la Bisbal, que va acabar els torrons la vigília de Nadal”. Ho deia cada any i cada any rèiem. Algun dia aniré al cementiri de Jafre per comprovar si la rima i el pastisser són allà.
