La mort de Pepe Mujica ha provocat una onada internacional de sentiments que revelen quina necessitat de models de vida tenim tots plegats, també l’esquerra, sempre a la recerca d’utopies disponibles.
Les xarxes socials han estisorat el pensament de Mujica i l’han convertit en desenes d’aforismes d’aquells que triomfen tant en l’època de l’autoajuda servida en píndoles de pensament ideals per a les pàgines d’un dietari: “L’odi acaba estupiditzant i destruint”, “Triomfar a la vida no és guanyar, sinó aixecar-se a cada caiguda i tornar a començar, “No us canseu de ser bons, perquè encara que sembli que no serveix de gaire, serveix per estar en pau amb un mateix”, “No pots anar al súper a comprar més vida“…
Però totes aquestes veritats serien primes si no fossin un destil·lat de vida, de vida dura, difícil, amb anys de tortura i de presó, tant d’ell com de la seva dona, superats amb un somriure serè a la sortida. La força de Mujica és que era un home de veritat, d’una sola peça, dels que viuen el que prediquen.
I per això són un model, perquè ens posen al davant de les nostres queixes vitals de món desenvolupat i al davant de les parafernàlies que ens muntem per alimentar la màquina de l’atenció. I ens conviden a reconèixer en silenci que part de la nostra angoixa i insatisfacció ve del fet que tenim por de no tenir.
Mujica va fer una clara distinció entre la pobresa i la sobrietat, la va practicar i la va proposar com a forma de vida. I després d’arribar a la presidència del seu país ha mort superant la prova més difícil, la que va resumir amb allò que “el poder no canvia les persones, només revela com són en realitat”.
