La muntanya submarina que enfronta Espanya i el Marroc
Espanya i el Marroc van celebrar fa pocs dies la seva tretzena reunió d’alt nivell. La trobada va certificar que estem assistint al desplaçament del centre de gravetat de les friccions frontereres entre ambdós països. Tradicionalment, la mirada mediàtica i la retòrica política han tendit a focalitzar-se en les disputes territorials al voltant de les ciutats de Ceuta i Melilla i, de manera tangencial, entorn de les illes, illots i penyals de la rodalia (illes Chafarinas, Vélez de la Gomera, Perejil, etc.). Sovint, les dinàmiques migratòries han servit de guspira per revifar les tensions que sobrevolen aquests territoris i que, de manera intermitent, rodolen per la taula de negociació bilateral d’ençà de la independència marroquina del 1956. Mentrestant, la manca de delimitació oficial de les fronteres marítimes havia quedat en un discret segon pla, exercint fins fa ben poc de formidable elefant (marí) a l’habitació.
El Marroc segueix i previsiblement seguirà reclamant la sobirania de Ceuta i Melilla. Segur que les dues ciutats –i els territoris disputats que les orbiten– seguiran ocupant un lloc central en el marc de l’externalització i la instrumentalització dels controls migratoris, formant part del perenne estira-i-arronsa bilateral. No obstant això, cada vegada és més evident que el veritable epicentre de la rivalitat estratègica hispano-marroquina ja no el trobem a la costa nord-africana, sinó submergit a les aigües de l'Atlàntic. I particularment a l’entorn d’una fascinant muntanya submarina anomenada Tropic.
Com ens recordava fa uns anys el geògraf britànic Klaus Dodds al seu llibre Border wars, els conflictes fronterers del futur esquitxaran cada cop més sovint escenaris com l’espai exterior o les profunditats abissals. Dodds ens alertava que el catalitzador d’aquests nous conflictes seria la rivalitat pel control de recursos estratègics fins fa poc inaccessibles però que la tecnologia comença a posar a l’abast. La disputa entre Espanya i el Marroc a l’entorn del mont Tropic és un exemple de manual d’aquesta tipologia de noves "guerres frontereres".
Situat al sud-oest de l'illa del Hierro, aquest guyot (una antiga muntanya volcànica de cim pla submergida) amaga un autèntic arsenal de tel·luri, cobalt i terres rares. En un context en què la Unió Europea fa mans i mànigues per poder assolir l'autonomia estratègica i la descarbonització, el control potencial d'aquests minerals –crucials per exemple per a la fabricació de plaques solars d'alt rendiment o de bateries per a vehicles elèctrics– situa aquesta disputa en latituds tropicals al centre del tauler geopolític.
El contenciós té dues dimensions indestriables. D'una banda, hi ha el solapament tècnic de les plataformes continentals que reclamen Espanya (amb la petició d'ampliació a l'ONU del 2014) i el Marroc (amb les lleis del 2020). De l'altra, les delicades ramificacions saharianes de la disputa. Recordem que el Marroc delimita la seva zona econòmica exclusiva prenent com a referència la costa del Sàhara Occidental –un territori pendent de descolonització segons el dret internacional–. En aquest racó de l’Atlàntic, on dormen des de fa milions d'anys el Tropic i els seus recursos, és on ara xoquen amb estridència la legalitat internacional i la realpolitik.
És sabut que l’ordre internacional basat en normes no passa pel seu millor moment. Els instruments de què disposen els estats per dirimir desavinences frontereres o per desllorigar processos de descolonització inconclusos no funcionen amb l’agilitat necessària. I en aquest context la temptació d’aprofitar l'avinentesa i tirar pel dret creix a les cancelleries d’arreu.
La maregassa fronterera al voltant del mont Tropic ens alerta del tipus de tensions que condicionaran la geopolítica global els anys vinents. Mentre observem les giragonses legals i les acrobàcies diplomàtiques que Espanya i el Marroc empren per redibuixar els límits de la seva sobirania –tot afeblint de retruc les aspiracions d’uns veïns comuns amb minvant capacitat d’influència internacional–, no hauríem de perdre de vista l’existència d’una altra frontera. Es tracta de la línia que separa aquells que frisen davant la possibilitat –encara llunyana– d’explotar els recursos estratègics que concentren indrets abissals com el mont Tropic i aquells que s’esgarrifen imaginant el desfermament d’un autèntic desastre ambiental derivat de la cursa per a l'extracció de minerals del fons del mar.
