No va d’atiar el conflicte, ni de desinflamar-lo
Mereix una certa atenció l’estranya –i frustrada– oferta d’Alberto Núñez Feijóo, en plena campanya electoral gallega, d’una hipotètica mesura de gràcia per al president Carles Puigdemont. I això més enllà de les raons que l’hagin portat primer a fer-la i després a negar-la. Deixo de banda, doncs, quin era el càlcul polític –si és que n’hi havia– per aixecar la llebre d’aquest no-indult al president a l’exili, i no m’entretindré en les reaccions histèriques dels mitjans del règim i de la baronessa del seu partit, per previsibles.
En canvi, ni que després s’hagi fet enrere, m’interessa el fons de l’argument d’un indult que, segons el mateix Feijóo, buscaria una hipotètica reconciliació a Catalunya que passaria primer pel lliurament, arrest, judici i condemna de Puigdemont; després pel penediment públic i la renúncia a la unilateralitat, i finalment per l’indult. Cal tenir en compte que es tracta d’aquell tipus de condescendència que no només s’expressa des de la força, sinó que de fet n’és una impúdica exhibició. Per això l’oferta es feia des de la superioritat moral de qui l’oferia, i exigia la genuflexió del qui l’havia de rebre. No hi havia generositat, sinó desig d’humiliació. I ni amb la humiliació n’han tingut prou.
Interessa aquesta retòrica perquè revela el nus del conflicte entre Espanya i Catalunya. I ens diu per què és impossible de desfer-lo de manera democràtica. Vull dir que, per tal que el conflicte tingués una solució democràtica, fos la d’una incorporació voluntària a l’estat espanyol, fos la d’una Catalunya que se n’emancipés, caldria partir de l’acceptació que hi ha dos subjectes polítics amb la mateixa dignitat, capaços de tractar-se com a iguals. Abans de parlar de mel·líflues reconciliacions, retrobaments i concòrdies, i per afrontar honestament el conflicte, seria necessari el reconeixement mutu de les dues nacions sobiranes.
És cert que no és el mateix el llenguatge inflamat i menyspreador del PP i el més considerat i melós del PSOE. Però la naturalesa política de fons és la mateixa. I si aquí el primer molesta perquè provoca, el segon se suporta millor perquè enganya. Però en la mesura que en ambdós casos no hi ha reconeixement de la sobirania de cadascun dels subjectes nacionals, tot queda relegat a la força respectiva, i no pas a la de la raó ni de la llei.
Per la banda catalana, la força depèn del suport popular a les possibles opcions. Un suport que, en el cas de la independència, i en una societat relativament benestant, va molt lligat a les garanties que ofereixi el procés de secessió. És a dir, a la possibilitat de joc net: absència de violència, seguretat jurídica, repartiment just d’actius... Precisament era en la previsió d’aquestes garanties que tenia sentit parlar d’anar “de la llei a la llei”. I, esclar, finalment es dependria de la força d’una decisió democràtica que, presa entre els mateixos connacionals, en cap cas seria “unilateral”. Què decidirien els catalans en un referèndum d’autodeterminació, no en les condicions actuals d’amenaça sinó en les de joc net, és una cosa que haurien de preguntar les enquestes d’opinió.
Per la banda espanyola, en negar l’existència de la nació catalana com a subjecte polític, l’única força que pot emprar és la dels seus aparells d’estat: l’exèrcit, la policia, els mitjans de comunicació i altres aparells de propaganda del règim, i la dels poders –aquests sí, unilaterals– judicial, legislatiu i executiu. I, no ho oblidem, amb el suport d’un marc polític internacional de suport mutu entre estats. No haver avaluat correctament naturalesa de les dues forces –i no pas suposats enganys, covardies i traïcions– és el que ha portat a l’actual estat de decepció i bloqueig moral i polític de la part catalana –tant d’independentistes com d’unionistes–, i a l’arrogància també moral i política del nacionalisme assimilacionista espanyol.
Ara mateix és clar que no era cert que en absència de violència es podia parlar de tot. Si treballar pacíficament per la independència de Catalunya, si defensar-la de paraula i al carrer, és subversió de l’ordre públic i terrorisme, el diàleg és un parlar per parlar. I per bé que en l’entretant seria bo arribar a un acord per a l’amnistia, no s’hauria de perdre de vista que és el resultat de la necessitat peremptòria de Pedro Sánchez de tenir govern, i no d’un atac de radicalitat democràtica. L’objectiu del PSOE és voler desinflamar el conflicte a Catalunya, mentre el PP necessita encendre’l a Espanya, ambdós per interessos electorals. Però ni l’un ni l’altre són capaços de resoldre’l democràticament.
