Em fascina la velocitat amb què s’estenen les sentències fermes quan fa pocs minuts que es coneix una notícia. A finals de gener, El País publicava els testimonis de tres dones que denunciaven haver patit violència sexual per part del cineasta Carlos Vermut. Quaranta-vuit hores després, amb motiu dels premis Feroz, el diari destacava el silenci de bona part del món audiovisual envers l’afer, i durant els dies posteriors van arribar uns posicionaments que, sobretot, posaven el focus en la importància de donar suport a les víctimes, de foragitar els abusos de poder, d’evitar la criminalització o el qüestionament de la víctima fins i tot quan la denúncia arriba al cap de molt de temps. No puc estar més a favor d’aquests pronunciaments, que ens agermanen amb els principis sobre els quals es va edificar el Me Too.
A vegades, però, em pregunto si en desplaçar la fitxa del “no és no” al “només sí és sí” ens hem carregat el “no ho sé”, un reducte d’humilitat i d’impotència enmig de tanta certesa. I ja no parlo de sexe: a les xarxes i a la vida també tendim a una dicotomització de sí o no que sovint margina o connota negativament la ignorància silenciosa. Evidentment, vull deixar molt clar que aquest article pretén ser una simple reflexió, ni alliçonadora ni concloent, i que les cavil·lacions que s’hi plantegen (això és important) no tenen res a veure amb els casos d’abús i violació lamentablement incontestables com, per exemple, el de Dani Alves.
Així doncs, tornant al cas Vermut (que sí que pot servir per il·lustrar les reflexions que comentava), havent llegit el reportatge sencer d’El País, penso que el fet de considerar que de vegades no es tenen dades suficients per condemnar una persona no és necessàriament relativisme, ni tebiesa, ni masclisme, ni protecció de l’agressor: tal vegada només és la verbalització (segurament amarada de frustració) d’un desconeixement massa flagrant dels fets per emetre un veredicte. Crec que el Me Too, en aquest sentit, va cometre una errada important: va posar molt d’èmfasi en els actes de fe; en la proliferació d’uns “jo et crec” que, per benintencionats i compensatoris que fossin, continuaven perpetuant una forma d’arbitrarietat en què la intuïció, la percepció i el prejudici eren acceptats.
Pel que fa a les acusacions contra Vermut, en llegir-les em van remoure l’estómac. Vaig empatitzar amb la incomoditat d’aquelles dones i vaig pensar en les vegades en què jo mateixa m’he sentit condicionada o pressionada a fer coses que no volia fer. També vaig demanar-me quantes relacions sexoafectives deuen basar-se en l’asimetria o en una atracció per l’estatus (econòmic, social, artístic) que ocupa l’altra persona, i quantes persones deuen morir sense plantejar-se si la seva relació neix d’una dependència unilateral o recíproca. Vaig reflexionar sobre els matisos conceptuals que separen el no-consentiment del penediment: si avui em penedeixo d’una cosa que vaig fer fa cinc anys, quins mecanismes mentals i emocionals seran prou freds per garantir un revisionisme asèptic, honest, net, de què volia i sentia llavors? Quina diferència significativa hi ha entre lamentar allò que va passar fa dues hores o fa tres dècades o considerar, ara i aquí, que fa dues hores o fa tres dècades, mentre passava, ja no ho volia?
¿És possible que, així com podem dubtar entre si algú ens desitja o ens rebutja (la típica tensió sexual a les sèries), no sempre sigui fàcil detectar el desig, a menys que s’expressi de manera explícita? ¿És fins i tot possible que algú desitgi molt i no sigui capaç de ser explícit, o que no desitgi gens i no sigui capaç de ser explícit? ¿És legítim esperar que l’altre percebi el nostre desig o no-desig sense que ens calgui ser explícits? ¿És probable que tots fem coses per pressió social o per por al rebuig que implicarà no fer-les (prendre drogues, beure o fer bullying durant l’adolescència per no ser marginat, fer sexe amb algú per satisfer les expectatives d’una persona que idolatrem) i que no ens agradin mentre les fem?
¿El sexe violent és condemnable si es fa des del consentiment? ¿Les fílies raríssimes són condemnables si es materialitzen a la ficció? ¿Té cap sentit que la indústria del cinema encara arrossegui tants automatismes patriarcals? ¿És positiu que alguns casos (d’abusos, de corrupció) s’hagin destapat gràcies a la premsa? ¿És desitjable que la premsa esdevingui un jutjat paral·lel? ¿I és viable respondre “no ho sé” a algunes d’aquestes preguntes i sortir-ne indemne?
No ho sé.
