No m'hi van voler i em sap greu
"Com en edicions anteriors, les participants a la Cursa de les Dones tornaran a tenyir les principals ciutats espanyoles de rosa amb l'objectiu de recollir fons i donar suport a totes les persones que estan lluitant contra el càncer de mama". Aquest text obre l' http://www.carreradelamujer.com/ , la pàgina oficial d'un dels actes que commemora el Dia Internacional del Càncer de Mama. 15.000 dones van sentir-se convocades ahir a Barcelona per aquesta iniciativa i van aconseguir recollir 50.000 euros, que "es destinaran a programes de lluita contra aquest tumor". Fantàstic. Suport total a qualsevol projecte que serveixi per combatre el càncer de mama femení... i també el càncer de mama masculí (que existeix, i molt més del que molts pensen), i la resta de càncers i la resta de malalties. Malauradament, jo no vaig poder participar a la cursa. I sap per què? Perquè jo sóc un home i a la cursa només podien participar-hi dones. O sigui, que si jo ahir hagués volgut córrer en suport de la meva mare, la meva dona, la meva germana, la meva filla, una amiga, una companya de feina, una veïna o de qualsevol dona del món que pateix un càncer de mama, m'hauria quedat amb les ganes, ja que els homes estàvem totalment exclosos pel sol fet de ser això, un home. El mateix m'hauria passat, naturalment, si hagués volgut córrer amb ella per celebrar que, per exemple, ha superat el càncer, després d'haver lluitat junts (i haver patit molt) per aconseguir-ho.
L'Antònia Rosselló, una dona, va escriure-ho a Twitter: "Homes i dones haurien de córrer junts per la causa que sigui". Doncs miri, senyora Rosselló, ja veu que no. Mentrestant, una bona amiga, amb qui vaig parlar del tema, va introduir una altra qüestió: "I per què de rosa? Per què carai havíem de córrer totes vestides de color rosa? Encara estem en allò que el color dels nens és el blau i el de les nenes és el rosa?" Doncs sí, em temo que sí.
