05/08/2021

No és la pista, estúpid!

3 min
La Terminal 2 de l'Aeroport del Prat

Dies de viatge pel nord d’Alemanya i el sud de Dinamarca. Confirmo la sensació que portem vint anys d’estancament. Viatgin més amunt del Pirineu (França, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els antics països de l’Est...) i no es limitin a les ciutats grans. Trepitgin el país, els pobles, els polígons... L’experiència és frustrant. No són imaginacions meves. Les xifres les va posar l’estudi publicat per la Cambra de Comerç de Barcelona l’any 2020: “Convergència amb els frugals i dèficit fiscal”.

I com que he hagut de passar per la Terminal 2 de l’aeroport de Barcelona n’escric algunes impressions.

Per començar, hom arriba a un aparcament devastat. Herbes creixent per les zones no pavimentades (que és per on circula, també, el viatger), indrets senyalitzats amb cartells caducs, blocs de ciment, etc. L’accés a la terminal manté el to. Davant la porta hi trobem alguns taxistes ventripotents. Tots en animada conversa castissa –mai en català, com ja és tradicional al país– mostrant un menfotisme evident envers uns viatgers desconcertats que només demanen un taxi.

La sordidesa de l’interior de l’edifici és aclaparadora. Mimetitzades amb les escultures d’en Botero hom pot observar dones de fer feina que, contràriament al que indica el nom del seu ofici, estan de conversa. Els taulells de facturació i la gestió de les seves cues va a càrrec de les companyies corresponents. En general, però, totes segueixen el mateix patró: gent jove als taulells, desorganitzats, sense cap experiència ni formació –tampoc formació primària–, nul·la professionalitat, català inexistent i, lògicament, productivitat arran de terra. Suposo que estan pèssimament pagats. Hem optat per l’espanyolíssima estratègia d’optimitzar costos escanyant en salaris, en lloc d’augmentar la productivitat. Ho dic perquè la cua que a Barcelona gairebé ens va fer perdre el vol, a Hamburg, quan tornàvem, amb el mateix nombre de taulells i similar llargada de cua, la van despatxar tres vegades més de pressa (ho vaig cronometrar: 15 minuts enfront de 45).

La gestió del control de seguretat mereixeria difondre’s en una sitcom esperpèntica. Un individu contempla, intermitentment, com recorres gairebé un centenar de metres en inútil ziga-zaga, ja que no hi ha cua. No es dedica pas a gestionar les cintes per tal d’estalviar-te recorregut. No senyor. Juga amb el mòbil. El control d’armes, per contra, manté un to més viu. Allí Aena hi col·loca individus d’estètica cambrer paellaire de les Rambles i que repeteixen com a lloros “¡el cinturón, caballero!” Arribat a un punt determinat, els individus en qüestió fan mostres de poliglotisme avançat. Aleshores, i seguint el més pur estil d’El Fary interpretant Indegueto, criden, com quan es venia sardina acabada de pescar pels carrers, la paraula “Olmetalsindemachin!” Avancem. Els empleats que, de tant en tant, miren, de reüll, les pantalles per detectar suposades armes, són un altre món: fan petar animades tertúlies d’estètica choni. Lògic. Cobrant poquíssim i estant envoltats de funcionaris d’Aena, a veure qui té pebrots de demanar-los que facin la seva feina. Amb això tanco el capítol dels vols de sortida.

L’arribada tampoc no defrauda. Un cop desembarcat t’envaeix la sensació coent de participar, com a extra, en un film de Benito Perojo. Amb la diferència que el personal, en lloc de boina i anar en burro, porta armilla fluorescent. La recepció dels “gestors” covid és per sucar-hi melindros. Tots, sense ordre ni concert, criden com a posseïts “¡el formulario! ¡el formulario!” Un amb mitja màscara, l’altra amb la visera de plàstic posada al clatell, etc. Tot en un ambient descordat, barroer. Els alemanys que m’envoltaven reien. T’envaeix una angoixa similar a la que t’agafa quan arribes a un soc àrab i tothom se t’ofereix de guia. Bé, superat el tràngol covid només et queda el hàndicap de les maletes, que trigaran més o menys segons l’humor dels individus que gestionen el handling –que, hi torno, deuen cobrar misèria–. A l’aparcament la majoria de màquines de pagar no funcionen i si piques el botó de l’intèrfon fa senyal de comunicar. Tot normal.

Ah, oblidava un detall. En aterrar i acostar-se l’avió a la terminal llegeixo les pomposes i enormes lletres que, a la façana, ens informen del nom de l’aeroport: “DELLAS AEROPORT EL PRAT”. Suposo que les lletres “TARRA” van caure fa temps i Aena encara no ha tingut temps de subcontractar algú que les culli. El tema em fa reflexionar. ¿I si passessin la gestió de l’aeroport als senyors que fabriquen embotits amb el nom de l’aeroport? Almenys ells saben fer funcionar una empresa exitosament. I no esperen que l’allargament d’una pista els deslliuri d’incompetents i ganduls.

Xavier Roig és enginyer i escriptor
stats