04/08/2022

El nom sí que importa

3 min
01. Jennifer Lopez i Ben Affleck a l’estrena de The last duel, en l’últim Festival de Venècia, aquest juliol. 02 i 03. Diverses fotos compartides per ella en què es poden veure els seus outfits nupcials.

No podria estar més d’acord amb l’article de Jennifer Weiner que l'ARA publicava fa només uns dies, titulat Per què sí que importa que Jennifer Lopez sigui ara Jennifer Affleck . L’escrit, publicat originalment al New York Times, posa l’èmfasi en un tema que, com bé comenta l’autora, pot semblar menor en una època en què, entre altres coses, els Estats Units evidencien retrocessos importants en àmbits com l’avortament o els drets dels matrimonis homosexuals, però que, personalment, percebo com un dels costums més rancis, obsolets i masclistes de la cultura anglosaxona: el fet que la dona es canviï el cognom quan contrau matrimoni amb un home. 

Un dels exemples més recents d’aquest automatisme és el de Jennifer Lopez, casada des de fa poc amb Ben Affleck: una artista consolidada, amb una carrera prolífica i exitosa al darrere, que ara opta per canviar de nom pel fet de casar-se amb l’actor, acomiadant-se de retruc, i ni que sigui parcialment, d’una part de la seva personalitat professional i de la seva identitat creativa, íntima i personal. Detectar el masclisme inherent a aquest hàbit no costa gens ni mica: no debades, els homes no canvien de nom en casar-se, ni tan sols quan la muller és clarament més poderosa que el marit. Algunes actrius conegudes, com ara Robin Wright, varen optar per afegir el cognom del marit darrere el seu –Robin Wright-Penn–, amb un guionet que desapareixia en arribar el divorci –de Sean Penn, en el cas de Wright.

No em puc imaginar com deu ser observar la teva vida i trobar-te en la conjuntura que als crèdits d’una pel·lícula que vares protagonitzar en el passat hi figura un nom que ja no et defineix en l’actualitat. En temps d’empoderament feminista, no deixa de ser molt contraproduent que algunes dones encara optin per abraçar un canvi de nom que transforma la unió entre dos individus iguals en una mena de supeditació simbòlica d’ella envers el marit, com si aquest gest fos innocu, secundari o fins i tot romàntic: de fet, la mateixa Jennifer Lopez ha revestit d’amor cap a la parella la seva determinació de fer-se dir Jennifer Affleck a partir d’ara.

En altres articles he matisat aspectes que no comparteixo de la defenestració del romanticisme, i el matrimoni també em sembla un contracte vàlid i respectable entre dues persones que volen oficialitzar un sentiment, un anhel de continuïtat o, simplement, una voluntat de romandre al costat de l’altra persona mentre romandre-hi tingui sentit. Alterar la pròpia individualitat en el procés, però, és una derrota del feminisme, de la modernitat, de la idea que tota unió hauria de materialitzar-se des del reconeixement de l’alteritat i la unicitat de la parella, així com de la seva idiosincràsia íntima, que en cap cas s'hauria de sotmetre a l’altre, tampoc a un nivell nominal. 

El nom no és una cosa menor, al capdavall, i per això fou rellevant que, també al nostre país, es produís una reflexió sobre l’automatisme que conduïa els professionals dels registres civils a situar en primer lloc el cognom del pare si no es feia la petició contrària, en registrar la descendència. El fet de relegar, com a primera opció, el cognom de la mare a la segona posició perpetuava la idea que el pare, el marit, tenia també una posició preponderant sobre els fills, una dinàmica que s’erigeix en el revers o l’adaptació nostrats del costum anglosaxó esmentat. Evidentment, no es tracta d’impedir que els infants tinguin el cognom del pare en primer lloc, ni d’imposar l’automatisme contrari, res d’això. Del que es tracta és d’evitar la inèrcia, la decisió no meditada al servei d’una tradició tan arbitrària com la majoria de tradicions que podem, o no, qüestionar-nos.

En qualsevol cas, els procediments que condueixen a la configuració de la identitat nominal d’una personeta que acaba d’arribar al món van lligats a la nova vida, a la creació d’una individualitat que ha de començar en algun punt. En canvi, la decisió de trastocar la identitat preexistent, ja adulta, i d’adaptar-la successivament a la de tots els homes amb què es pugui arribar a contraure matrimoni –no m’estranya que als països anglosaxons sigui tan complicat trobar un antic company de classe a les xarxes socials si se’n desconeix la trajectòria conjugal– és lamentable a molts nivells; un paradigma que, com diu Weiner, transcendeix l’àmbit estrictament personal per esdevenir polític, més encara quan parlem d’algú com Jennifer Lopez –ara Jennifer Affleck–, les decisions de la qual són, a banda de polítiques, extremadament mediàtiques, observades i admirades.

Laura Gost és escriptora