Nova i vella maternitat

Darrerament, amb les amigues de la meva edat –algunes de les quals ja són àvies– és un tema recurrent de conversa la diferència en la manera com viuen ara la maternitat les dones joves i com la vivíem nosaltres.

És molt habitual que una mare i filla que gairebé mai havien discutit ho facin amb l’arribada del nadó per discrepància en la criança. I és encara més freqüent que la mare-àvia –com és lògic– acabi callant per no barallar-se amb la filla i empassant-se, per tant, tot d’actituds amb les quals no està d’acord.

En termes generals, podríem dir que la diferència de criteri es basa en –vist des de la nostra perspectiva– un excés de miraments de les mares joves respecte al nadó i a elles mateixes.

Per posar-ne uns quants exemples: cuidar-se durant l’embaràs fins al mínim detall, de manera un xic exagerada; la religió de l’alletament matern: cal fer-ho sí o sí i cal alletar a demanda (o sigui, tenir el pit disponible sempre que el bebè faci un sorollet); fer dormir el nadó a prop dels pares (si pot ser al mateix llit de matrimoni); donar mil cinc-centes explicacions a la criatura cada vegada que li hem de dir que no a una cosa; en el pitjor dels casos: no dir gairebé mai que no per no frustrar-la, i un llarg etcètera.

Per a mi –que com que només tinc nois, no crec trobar-me en aquesta disputa maternofilial–, el més preocupant és la quantitat de mares joves que conec que, amb estudis, preparades i un bon lloc de feina, admeten que si poguessin triar es quedarien a casa per cuidar la mainada.

És, no cal dir, totalment respectable, però les dones de la meva generació vam créixer pensant que poder incorporar-nos al mercat laboral (sobretot si la feina t’agrada), és un privilegi al qual no voldríem renunciar per tornar a quedar-nos a casa, com moltes de les nostres mares i àvies, passant el dia entre bolquers i biberons i sense parlar amb cap adult.

Aquí un parell de confessions: quan se m’acabava la baixa de maternitat, jo estava desitjant tornar a treballar. I no crec pas que això hagi suposat per als meus fills cap trauma ni falta d’estimulació o d’afecte. Al primer fill li vaig donar el pit i vaig passar-ho tan malament que vaig decidir no alletar el segon. Vaig haver de suportar tota mena de crítiques i pressions per aquesta tria. El meu fill segon és un noi saníssim de metre vuitanta-cinc.

Quan eren petits, els meus nanos em deien que jo era “la mare que més renyava de Badalona”. Ara que són uns adults ben educats, responsables i generosos, no crec pas que encara m’ho retreguin.

Entenc que l’alletament matern és la millor opció, sempre que no perjudiqui el nadó o la mare; admiro les mares joves que volen dedicar-se en cos i ànima als fills, però no crec que sigui bo ni per a elles ni per als infants convertir-los en el centre de l’univers.

Aquestes mares que voldrien deixar de treballar, no sentiran un buit excessiu a les seves vides quan els fills creixin? No els costarà deixar-los anar?

Estic a favor de la conciliació, i tant. Però no la volíem per sentir-nos menys culpables quan havíem de faltar a la feina si el nen estava malalt? Ho hem canviat per sentir-nos culpables tota l’estona que no estem amb la criatura? Anem bé?

Soc conscient que aquest article va contra corrent. Però veig al meu entorn massa mares de mares que detecten alguns problemes en la “nova maternitat” i que ni tan sols poden expressar-se lliurement. No estaria bé escoltar la veu de l’experiència i decidir després si se n’ha de fer cas o no? Consideren aquestes mares joves que les predecessores ho hem fet tan malament?

Per no semblar una àvia remugaire, acabaré dient que almenys en una cosa sí que s’ha millorat: la implicació dels pares en la criança i educació dels fills. I no vol dir això que les que hem pujat aquests homes nous ho hem fet prou bé?