"Després van venir dies de massacre orgiàstica. Jueus de tota la regió, famílies en carretes, dones empenyent els seus fills en cotxets, trens plens de jueus, columnes de jueus a peu eren arrossegats cap a la ciutat, per centenars, per milers, i eren massacrats arreu, als carrers, als camps, a les places. Els enterraven en fosses comunes —alguns encara vius–. Els disparaven, disparaven, disparaven. Vaig veure un oficial alemany que s’acostava i observava una nena bonica de tretze anys que acabaven de baixar d’un tren. Aleshores va treure amb calma el seu ganivet de baioneta i li va obrir el ventre. Jo ho vaig veure". Mordecai Striegler, jueu polonès, fugitiu de diversos camps i guetos, explicava al periodista nord-americà Meyer Levin episodis de la seva vida i supervivència, un dia d’abril del 1945 a Buchenwald.
Meyer Levin ho va escriure amb totes les lletres: "Ho sabíem. El món n’havia sentit parlar, vagament. Però fins ara, cap de nosaltres ho havia vist. Fins i tot aquell matí no ens podíem imaginar que veuríem això. Era com si finalment haguéssim penetrat fins al cor més negre, al nucli viscós d’un cor viciat. Ara ja ho sabíem". Eren els camps de concentració i extermini nazis, a Europa, el 1945.
Des de la tardor del 2023 hem anat veient, cada dia de cada dia, el "nucli viscós d’un cor viciat", aquell espai que, ja fa temps, va ser qualificat com el camp de concentració a l’aire lliure més gran del Pròxim Orient (i també d’Europa), que era Gaza. El "cor viciat", naturalment, és el dels dirigents israelians que han dut a terme una venjança brutal com a resposta a un atac terrorista de dimensions desconegudes fins al 7 d’octubre del 2023. El "nucli viscós" del "cor viciat" no és exactament Gaza, és el que el govern israelià, el seu exèrcit i els seus còmplices, els responsables de les matances, volen que sigui Gaza.
Les imatges són potents; els testimonis, també. Només cal retornar a les fotografies d’Éric Schwab a Buchenwald, en blanc i negre, i les dels fotògrafs que han reportat gràficament les morts de fam i inanició, en color, a la Franja de Gaza; posar-les de costat i mirar-les amb atenció. Els jueus que empenyien cotxets per carreteres controlades per les SS i els soldats alemanys es projecten en les imatges de les corrues de palestins anant amunt i avall del territori, mentre la infanteria i l’aviació israeliana (i els seus auxiliars sobre el terreny, mercenaris nord-americans, per exemple) els pressionen, els ataquen, els empenyen cap enlloc.
L’any 1973, el monjo de Montserrat i teòleg Evangelista Vilanova escrivia: "No hi ha sortida: Auschwitz simbolitza una època obscura". Ara és Gaza la que simbolitza aquesta foscor dels nostres temps; ha tornat la gran discussió sobre què hi està passat, en aquell territori castigat: un genocidi? Crims contra la humanitat? Crims de guerra? Però ningú no cita Raphael Lemkin, el jurista que va intentar definir un crim nou l’any 1945: el genocidi, la destrucció sistemàtica, organitzada, conscient, d’un grup nacional, un col·lectiu perfectament identificable en la seva naturalesa diferent. Hem de ser justos amb aquelles persones que van intentar il·luminar el "nucli viscós d’un cor viciat" l’any 1945, perquè ara, el 2025, l’hem retrobat a prop de casa, quan ens pensàvem que no ho tornaríem a veure en una geografia com la palestina i executat per uns botxins que, ai las, havien estat víctimes! Heus ací la gran paradoxa de la història i del nostre present. Meyer Levin no se’n sabria avenir.
