25/06/2020

Sanitat, educació, cultura

3 min
Acció 'Concert pel bicoè', de l'artista Eugenio Ampudia. Un quartet de corda toca al Liceu per a un públic format per més de 2000 plantes

Sembla que el lema d'aquesta no fase de llarga durada és "Distància, mans, mascareta". No sé si és una picada d'ullet entranyable al Bicicleta, cullera, poma precisament perquè fem un exercici continuat de memòria de les mesures bàsiques de protecció contra el virus. Aquests tres mesos de confinament ens han ajudat a filtrar el que és important enmig de tant de soroll com som capaços de crear. Hem vist el millor de nosaltres mateixos com a persones i com a societat. Si hi ha responsabilitats polítiques i col·lectives en allò que no hem fet prou bé intentem valorar-ho amb la mesura i distància necessàries per evitar cometre els mateixos errors quan calgui actuar de nou. En el que sí que vull fixar-me ara és en una nova tríada, que ha estat clau en el que hem viscut i ho ha de ser en qualsevol societat que es pretengui justa i avançada: sanitat, educació i cultura.

Hem aplaudit els sanitaris, els que en el moment més dramàtic de la crisi han encarnat el rostre del dolor, de l'esforç, de l'empatia. Han actuat amb tots els mitjans que tenien a l'abast, inclosos els del propi cos i ànima quan no hi havia res més, i ens han deixat veure els forats del sistema, les precarietats i les bonances d'un sistema universal de salut imperfecte però que dona una cobertura que és l'enveja en molts altres països del món. La centralitat de l'atenció primària, la gestió hospitalària, la recerca, la privatització dels serveis, l'especulació sobre els preus de les coses, les categories professionals i les retribucions, l'atenció als pacients i al seu entorn, la manca de connexió estructural entre el sistema de salut i les residències, les preguntes ètiques del final de la vida... Hi ha moltes coses per repensar.

Després de la sanitat, el de l'educació ha estat el tema que més s'ha posat a debat aquestes setmanes. Vam acceptar el tancament de les escoles amb la mateixa resignació que el confinament. Amb un sentit de la responsabilitat personal i col·lectiu que crec que no hem reconegut prou (no parlo de guanyar batalles ni de discursos ensucrats), l'escola ha respost com ha pogut i sabut a un repte sense precedents. Algunes, des d'uns recursos molt limitats; altres, des d'experiències tecnològiques molt més avançades. Algunes, amb mestres bolcats al contacte amb els alumnes; d'altres, limitades a quatre videoconferències i a passar als pares, mestres suplents sense temps ni preparació adequades, una nova versió dels deures del cap de setmana. Es parla molt del que han après o deixat d'aprendre els nens, però jo penso també en tot el que han après els pares. La bretxa de la desigualtat s'ha fet més evident que mai. Beques menjador que s'havien d'enviar per correu; dificultats per fer arribar els ordinadors comprats als centres; l'escola, que per a moltes famílies és la primera eina de socialització, tallada en sec. La planta baixa de l'ascensor social bloquejada per la pandèmia.

Hem fet una aproximació a la cultura des de camins poc transitats fins ara. Ho dèiem aquí mateix el mes passat: si mai s'havia vist la paraula cultura com a grandiloqüent ara l'hem escrit amb els noms propis de molts artistes professionals i aficionats que han posat el seu talent a l'abast de tothom. M'agradaria pensar que aquesta experiència serà la base de futures reflexions sobre l'accés a la cultura. Perquè malgrat que ens hem cregut i hem comunicat que la cultura ens salva, encara hi ha molta gent al marge del consum cultural. Just abans de la pandèmia se'n van publicar els últims informes, amb dades del departament de Cultura (març de 2020) i de l'Ajuntament de Barcelona (febrer de 2020), que presenten encara molt marge de millora (excepte en els continguts digitals). Però potser ara hauríem d'entrar també en el detall de qui consumeix què, de mirar d'equilibrar la relació entre consum i despesa cultural i de parlar de com podem trencar determinats murs d'accés a la cultura per capes de població. Com canviaran aquestes xifres postpandèmia?

El consum cultural va lligat a l'educació, i ja no diguem la pràctica cultural. I com demostra qualsevol estudi científic, les dues reverteixen en el benestar emocional i la salut. El desenvolupament integral de la persona i per extensió de la societat depèn en bona part d'aquesta tríada. Ara que ha arribat l'estiu i comencem a treure el cap, no ens despistem. Ara que hem vist que modificar els pressupostos sí que és possible, després d'anys de sentir el contrari, ¿podem reordenar les prioritats en funció de tot això?