Una opa maldestra
S’acaba un intent de fusió marcada per la seva elevada hostilitat. Com a ciutadans ens hem d’alegrar que no hagi servit per augmentar la concentració bancària del país. Accionistes i empleats d’uns i altres no crec que hagin de pensar necessàriament igual. El BBVA, un gran banc, ha vist erosionada la seva estratègia i la credibilitat de la seva direcció a mitjà termini. Just el contrari que el Sabadell: enhorabona als seus gestors, però se’ls gira feina molt complexa i des d'ara mateix. A l’accionista li passarà el contrari: tot i l’èxit del Sabadell, és previsible que, a curt termini, la cotització pateixi. Cau sobre el seu valor un preu inflat per la mateixa expectativa d’opa i un repartiment extraordinari de dividends que no ha de poder descapitalitzar el banc.
També el que pugui fer el seu accionista díscol mexicà que, igual que altres accionistes del Sabadell, pot voler vendre les seves accions, ara que la cotització és alta. I això mateix per a algun altre fons que esperava millor preu a la segona opa i que ara baixi del carro abans que la cotització pugui anar a pitjor.
Contràriament, l’accionista del BBVA, a curt termini, veurà incrementada la cotització de l’acció, tant per la gran liquiditat que el BBVA tenia preparada per a la compra com per l’interès dels seus gestors per congraciar-se amb els accionistes. Gestors versus accionistes, el curt termini versus el llarg termini, la sostenibilitat versus la solvència: estirant els vectors afectats, res per alegrar-se en excés, tant per a uns com per als altres, d’una opa que ha durat molt hi ha mostrat cares lletges de la batalla hostil (anuncis, declaracions de mitges veritats, paper discutible dels consellers independents, etc.).
Què ha passat a la realitat, quan un 90% d’analistes, hores abans de l’anunci, encara pensaven que l’opa tirava endavant? Vista la composició accionarial, són els fons institucionals, que pesen un 35% dels vots, els que possiblement han traït el BBVA, malgrat les complicitats que el president del BBVA havia assegurat obertament que garantien el seu compromís. És probable que ni la meitat hagin concorregut a l’operació. La sospita és que han donat per fet que s’arribaria al 30% sense que calgués la seva aportació. Un dilema de presoner en estat pur. Aquests fons poden haver pensat que l’opa era bona, però que, a efectes d’assegurar-la, era millor que fos algun altre fons del grup d’institucionals el que fes l’esforç, i arribar després ells, plenipotenciats, a la segona opa, i fer uns cèntims addicionals de plusvàlua. I l’un per l’altre –que el cost l’assumeixi un altre mentre jo maximitzo la meva expectativa de beneficis– el llindar per a la segona opa no s’ha assolit. Ai, la cobdícia!
En efecte, en la travessa del que podia passar, descomptada la negativa de la majoria dels petits accionistes, i dos accionistes rellevants clars i confessos, un a favor i un en contra de l’OPA, i donant per bona la passivitat del 50% dels fons indexats i altres, han hagut de ser els institucionals els que han fallat al senyor Torres. I anant a la seva, han lesionat el seu probable interès.
A hores d’ara, el senyor González-Bueno té una gran tasca al davant. El senyor Oliu es mereix el respecte d’un bon banquer que, donada l’hostilitat, amb el suport de la seva secretaria jurídica, ha sabut jugar la partida de David contra Goliat, i ben segur voldrà un descans. I als accionistes els caldrà paciència i, ara sí, evidenciar que no era un tema de preu sinó de valor per l’estima de la contribució financera del Banc Sabadell a l’economia del país.
Del senyor Torres, només diré que s’equivocà. És allò que en tenis s'anomena un error no forçat: va donar pistes sobre una segona opa, i encara que digués després no en milloraria el preu, els accionistes no se’l van creure; ja abans havia dit el mateix de la primera opa i no ho havia complert. La seva junta d’accionistes, passada la tempesta, ja dictarà sentència pels danys reputacionals generats. I qui segur que ha respirat, i molt, és la CNMV, que en cas que l'opa hagués continuat hauria hagut de calcular un impossible: un preu just (equitatiu!) per a la segona opa. També respira el govern espanyol, que s’ha estalviat així més recursos legals sobre uns temes de custòdia que la mateixa Unió Europea havia qüestionat.
En resum. L’èxit inesperat del Sabadell (ni els seus directius s'ho esperaven) es deu bàsicament als errors del BBVA i a l’estratègia seguida pels fons institucionals, que anant a la seva s’han disparat un tret al peu. Llarga vida doncs al Sabadell. Ara toca fer les coses bé, sense el tap que durant un any i mig ha imposat una hostilitat prou manifesta de qui dintre de l'oligarquia bancària era tingut com a col·lega.
