07/10/2021

Orfes de Messi

3 min
Esborren la foto de Leo Messi del Camp Nou

“Sense Messi, Catalunya s’ha acabat!”, s’exclamava la veïna del tercer segona, encara sota l’impacte emocional del comiat inesperat del jugador. Passat un temps prudencial, sense que res faci pensar que el país ha deixat d’existir –de fet, continuen els mateixos problemes de sempre, o més, ara que la due diligence ha revelat l'estat de coses al Barça–, pot ser pertinent continuar la reflexió sobre la Catalunya sense Messi encetada en aquestes mateixes pàgines

Cal recordar que, per a alguns sectors, la marxa de Messi a París no seria sinó una demostració més de la decadència que, al seu parer, afecta Barcelona i, per extensió, la vida catalana dels darrers anys. La incapacitat del Barça per retenir Messi seria, així, una mostra de la incapacitat de Barcelona per seguir sent una ciutat capdavantera, sobrepassada a Espanya per l’ascens fulgurant de Madrid i havent perdut, suposadament, la capacitat d’atracció que tenia. Sol ser un diagnòstic que no sempre va acompanyat de dades que l’avalin ni tampoc de raons que l’expliquin de forma convincent, però que contribueix a tenyir de desassossec la incertesa present. 

Els qui comparteixen aquest diagnòstic –basat en la idea que Barcelona pateix una decadència autoinfligida, fruit d’un comportament irresponsablement adolescent– solen blasmar l’actitud dels que ells anomenen la “Barcelona del no”, per la seva negativa a acceptar la bondat de les propostes que fan ells, els del bàndol diguem-ne propositiu, per tal que la ciutat remunti el vol. Unes propostes que solen menystenir els arguments dels qui diuen, des del “no”, que és el moment de plantejar un futur diferent, tot qüestionant el model que ha prevalgut fins ara. Podem estar d’acord, en aquest sentit, que l’eslògan ecologista “Menys avions i més carbassons” és conceptualment millorable, però ¿i si resultés que les propostes que plantegen els partidaris d’una “Barcelona del sí” no fossin més que receptes envellides del passat? Vegem-ho. 

Considerem tres qüestions que són sobre la taula. En primer lloc, una ampliació de l’aeroport que hem de creure que servirà perquè el Prat sigui un hub transoceànic, tot i que aquesta és una decisió que depèn de les companyies aèries, no pas d’Aena. En segon lloc, la candidatura a organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern, en què sembla que pesa massa la il·lusió (en el sentit primari del mot) de ressuscitar episodis irrepetibles com el del 92, però que topa frontalment amb una nova i creixent sensibilitat ambiental. I en tercer lloc, i ja més anecdòticament, el projecte d’una subseu de l’Hermitage a Barcelona, que juga, sense gosar explicitar-la, amb la idea que podria representar per a la ciutat quasi el mateix que el Museu Guggenheim per a Bilbao. 

Una característica comuna a les tres propostes és que la seva bondat s’afirma, però rarament es demostra. Comencem per la més fàcil, l’Hermitage, una proposta que no sembla trobar cap defensor en el món barceloní de l’art, i que no ha estat mai explicada de forma solvent. Caldria, sens dubte, una investigació periodística que ens permetés saber quins interessos econòmics hi ha darrere d’aquest projecte, perquè atès que tant l’interès cultural com el benefici social de la proposta s’acosten molt a zero, bé hi deu haver alguns interessos que l’expliquin. Si no, no s’entén.

Però no defugim el tema principal, l’ampliació de l’aeroport, els suposats beneficis de la qual no poden ni han de ser avaluats només en termes de creixement econòmic, ni tan sols en termes de creació de llocs de treball: perquè de quines feines estem parlant? ¿Ens cal seguir engreixant sectors amb sous baixos i amb poc valor afegit? ¿Té cap sentit, l’ampliació del Prat, sense debatre primer què vol ser la ciutat? Encara que una mica reduccionista, és clàssica l’afirmació que diu que cal triar entre ser Califòrnia o Florida. Però convindria que, lluny de dicotomies fàcils, miréssim abans cap a Massachusetts, un estat amb una potent conjunció de sistema universitari i d’indústria avançada. (Per cert, abans del covid, l’aeroport de Boston tenia un trànsit de 42 milions de passatgers anuals, inferiors als 52 milions del Prat.) 

Ja seria hora, doncs, que en lloc de lamentar la pèrdua d’una inversió de 1.700 milions al Prat, ens comencéssim a preguntar, i a exigir, quines xifres s’invertiran en els pròxims cinc anys en les nostres universitats. Messi no tornarà a Barcelona, i potser el Barça no tindrà en el futur cap altre Messi, però això solament vol dir que hem d’aprendre a jugar d’una altra manera. I la mera enyorança d’allò que ens va anar bé en el passat no és cap garantia per al futur.

Josep M. Muñoz és director de 'L’Avenç'
stats