“Organitzar el caos”
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
L’expressió és precisament de Nietzche: “Cal organitzar el caos.” (Recordem que Joan Crexells, l’enyorat, en converses particulars, preveia, com a antídot a l’època en la qual “hom considerarà només les masses” i “l’abandonament complet de la personalitat a favor del processus universal”, un retorn, meditat, a Nietzche, al més original de Nietzche.) [...] Certa joventut, retardada en alguns aspectes, és indòcil o indiferent, i ha desaprès. Nietzche diria que “ha guarit”. Contra el que ell esperava, però, no han esdevingut encara “homes”, no han après encara de conèixer-se ells mateixos. [...] Blasmen un dogma en nom d’un altre dogma; substitueixen una apologètica per una altra i el sadisme pel masoquisme. [...] Eren gent de ramat i el ramat enyoren. Canvien de gos.[...] En descriure Nietzche el caos en què es van debatre els grecs abans d’organitzar-se, diu que llur cultura era un garbuix de concepcions exòtiques, semítiques, egípcies, i llur religió una guerra dels déus de tot l’Orient. Van aprendre, però, d’organitzar el caos, i d’esclaus doblegats sota el pes de tant de tresor van passar a ésser els hereus. El van augmentar, el van fer fructificar, van crear una civilització. El caos en què es debaten els nostres no és, malauradament, cap garbuix de concepcions de formes, sinó de sentiments. La càrrega que els doblega com uns camàlics no és cap tresor de cultures, sinó un sac de gemecs. Mentre ací i allà intenten d’establir les Ciutats ideals, ací gemeguem i plorem. Quan la nova generació, la més castigada, que, intel·lectualment i espiritualment, es va formar sota la Dictadura de Primo de Rivera, va poder establir contacte amb les realitats patriòtiques i socials, els primers guies que ha acceptat han estat aquells qui ja porten un garbuix indestriable dintre seu, els inendegables. Hem vist entre nosaltres aconseguir els més allargats tiratges tot de publicacions on, en un mateix número, feien l’apologia del Nacionalisme, del Comunisme i de l’Anarquia; on situaven en un mateix pla, per exemple, Prat de la Riba, Marx, Pi i Margall, Bakunin o els més irresponsables arribistes; on donaven, amb lletra grossa, les màximes més personals dels nostres pensadors al costat i en equivalència amb les de saberuts desqualificats. Rica de sentiments, però fosca d’intel·ligència i fluixa de caràcter, a la nova generació ningú no li ha ensenyat encara que per a la convivència sota un règim liberal i democràtic cal, amb el recobrament de la Pàtria, el recobrament de cadascun dels ciutadans en llur pròpia consciència i en la consciència de la col·lectivitat.
